Dodecaphenia per a principiants

De dodecaphenia
(S'ha redirigit des de: Docecaphenia per a principiants)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos.

La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el llenguatge musical (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.

Qualsevol activitat relacionada amb la música és "fer música": sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és escoltar el que sona. L'activitat principal de l'emissor és generar el so musical. El missatge s'origina en la intenció musical del/a músic, i el seu destinatari és la percepció musical del/a oient.

L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat.

Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.


Contingut

Prèvia: els nivells de l'expressió musical

La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:

  • El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i durant l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.
  • El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets.
  • El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments.
  • La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.
  • L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: "Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia" Audio:canonUnaVeu. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient.
  • Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.
  • Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.
  • L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.

En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.


Elements bàsics

Octava i semitò: els axiomes de la música occidental

Tot el que es descriu aquí parteix de dos "axiomes": l'octava i el semitò. L' octava indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota "una octava més alta").

El semitò és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu temperament). D'aquesta manera, en una octava hi ha 12 notes.

La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.


Nota, interval, escala i acord

Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.

El terme nota fa referència a dos aspectes: El temps, i l′alçada de la nota.

Pel que fa al temps, cada nota té un moment d′inici i una durada.

Pel que fa a l'alçada (si és aguda o greu), una nota es pot caracteritzar per la seva alçada absoluta (la nota en sí), i per seva distància o interval amb una altra nota coneguda.

NOTA: En la versió actual, la dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes. No al seu temps.

Una escala és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.

Un cop seleccionada una escala, una melodia és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.

Sobre aquesta escala Audio: pentatonicaMenor podem fer, per exemple, aquesta melodia Audio:cançoPentatonica.

Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un acord Audio:exemplesAcords. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes Audio:triadaDeMajor, en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats Audio:quatriadaDe7Major.

En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (arpegis) Audio:arpegiDe7Major.

Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan "rasquem" simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.


El xilòfon dodecaphènic

Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG

El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.

En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent audio:interval1asc, i quan és descendent audio:interval1des. Tradicionalment, aquest interval s'anomena semitò, i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.

Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent audio:interval12asc, i descendent audio:interval12des. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la mateixa nota, però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu octava.

Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència audio:cromaticaasc, i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta audio:cromaticadesc. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu escala cromàtica (d'aquí els colors del xilòfon :-).

Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un subconjunt de tecles de l'escala cromàtica.

Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així audio:diatonicaasc, i en ordre descendent sona així audio:diatonicadesc). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment escala major. Si la toquem començant per la tecla vermella audio:diatonicaDoascdes, tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.

El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o unisò (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o octava (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el "Joc de la Oca". Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 audio:a3mesa4sonaset. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 audio:d4mesd3sondset.

La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava.

Interval (nombre de tecles o semitons) Ascendent Descendent
0 audio:interval0asc audio:interval0des
1 audio:interval1asc audio:interval1des
2 audio:interval2asc audio:interval2des
3 audio:interval3asc audio:interval3des
4 audio:interval4asc audio:interval4des
5 audio:interval5asc audio:interval5des
6 audio:interval6asc audio:interval6des
7 audio:interval7asc audio:interval7des
8 audio:interval8asc audio:interval8des
9 audio:interval9asc audio:interval9des
10 audio:interval10asc audio:interval0des
11 audio:interval11asc audio:interval11des
12 audio:interval12asc audio:interval12des

Ronaldinho.jpeg

A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).

Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.


Les dimensions simbòlico-sensorials de la música

Tetraedre.JPG

Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre.

  • El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la intenció/percepció musical. Allò que "sona" dins el cap quan toquem o cantem. Allò que "volem" tocar o cantar, la intenció. El so que percebem quan escoltem. És la idea o concepció platònica de la nota o melodia. És el seu significat.
  • La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El so pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.
  • La boleta roja correspon a la imatge i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).
  • La boleta blava representa el gest. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.
  • La boleta verda representa la part simbòlica de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.

Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom.

De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu significat. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament.

Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de "sentir" música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó.

En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.

Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat.

El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la.

Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure.

Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.

Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem "treure" una cançó).

Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: "necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?" La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.

La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.

Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de "saber música".


NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a El tetraedre de les emocions xineses.


La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia

Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El significat d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no "sapiguem música", quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.

Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora.

Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta.

La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al "primer toc" Oïda relativa i oïda absoluta.

La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de sentir música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan "pensen" en una melodia, el que fan és imaginar-la, com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu Visió i audició internes.

Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.

La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.

La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa

La dimensió auditiva és la física de la música. El so pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.

El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.

L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (absoluta) de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. taula: frequencies cromatica

Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència relativa. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una octava. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), l'octava és l'interval més senzill i natural de tots.

Altres característiques del so són el timbre, que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).

El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so.

El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.


La dimensió visual: color i forma

ColorsMix.jpgAudio:CromaticaDoOctavaOberta

La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article De quin color són les notes? s'explica l'origen d'aquesta elecció.

La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava. Fitxer:ColorsMetalofonAudio:Cromatica2OctavesSolASol

En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un color, i per la seva posició en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.

Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de "percebre intervals colòrics" (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).

En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).

La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.

Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim Fitxer:ColorsRellotgeAudio:CromaticaDoOctavaOberta

Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'"hora" i pel color, i l'interval és l'angle o "interval horari" (les "hores" que passen d'una nota a l'altra).

Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes. Fitxer:ColorsEspiralEnforaAudio:Cromatica2OctavesSolASol


Fitxer:TeclatPianoAmbIntervalsIrregulars La disposició de les tecles d'un piano no és "dodecaphènica". Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major audio:teclesBlanques, i si polsem les 5 negres obtenim l'escala "xina" (pentatònica) audio:teclesNegres.

Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano "diuen mentides".

Fitxer:TeclatFonsPianoIntervalsRegulars Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.

MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el patró que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.


En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.


La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment

GestAcordPerfecteMajor.JPG

Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.

En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.


En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.

La dimensió simbòlica: noms i cardinals

Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) Fitxer:NomsTeclesBlanquesAudio:teclesBlanques, però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena alteracions.

El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.

Quin embolic, no? Doncs oblida-ho!

Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són:

{do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt audio: escala cromàtica.

Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem:

{0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 audio: escala cromàtica tancada. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de re a fa l'interval és de 3; de si a la l'interval és -2 (descendent) Fitxer:Mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la.


El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom.


Els postulats de la dodecaphènia

Els postulats de la dodecaphènia són:

  • Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes.
  • Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon).
  • La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals.
  • La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon.

Representacions gràfiques de les notes

El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes

El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.

CercleVirtual.png

En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.

Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.


El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral


La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica


Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia

Objectius

Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica

Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o "entendre") la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir.

Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:

  • Objectiu: Percebre o reconèixer el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.
  • Objectiu: Cantar o tocar directament a partir de la intenció (cantar o tocar el que "sentim" al cap), automàticament. Tocar la nota que "vull" tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem "cantant" una partitura (veure més avall què significa "cantar una partitura").

El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).

Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.

Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura

Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:

  • Objectiu: Escriure en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.
  • Objectiu: Llegir una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, "cantar" internament una partitura.

Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).

Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber "com sona" allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria.

En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.

Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.

Objectius de "teòria": comprensió de les estructures musicals elementals

Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:

  • Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.
  • Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem).

Aprenentatge de les estructures musicals elementals

Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre

En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.

Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, - "composarem" una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, - i finalment, quan haguem comprès l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: "sento un interval de 3, canto un interval de 3".

I així per cada estructura que volguem aprendre.

Inventari d'estructures musicals

Les estructures musicals bàsiques són les següents:

  • Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.
  • L' interval entre dos notes és la distància en tecles (semitons) entre les dos notes.
  • Escala i melodia. Donada l' escala cromàtica, l'escala que conté les dotze notes de cada octava, una escala és un subconjunt d'aquestes notes. L'escala cromàtica, doncs, conté totes les escales. La melodia és una seqüència de notes amb musicalitat, basada generalment en les notes d'una escala donada.
  • Acord, harmonia i progressió d'acords: Un acord són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta. Una seqüència o progressió d'acords defineix l' harmonia d'una frase musical.
  • Objectiu, teoria elemental (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala i acord, de les que es deriven la melodia i la progressió harmònica.

A continuació es descriuen amb més detall les estructures mencionades.

Nota aïllada

Les notes aïllades són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha intervals, que determinen les estructures.

Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-).

La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment.

Subojectiu nota: associar cada tecla o gest amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla o gest que cal tocar.

Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és la número 60. I per la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per referir-nos a una nota, sovint utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota la seqüència (do, mi ,sol) de l'octava del mig.

L'interval

L' interval és la distància sonora entre dos notes, medida en semitons (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.

Els intervals bàsics són l'octava Audio:octava, de 12 semitons, i el semitò [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' alfabet del llenguatge musical.

Els intervals poden ser ascendents:Audio:(60,64), descents Audio:(64,60), o simultànis Audio:(60,64)simultani. En aquest cas la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons (64-60=4).

Els intervals s' inverteixen quan invertim l'ordre de les notes que el composen Audio:(60,64) a Audio:(64,72), desplaçant la nota més greu Audio:(60) una octava cap amunt Audio:(60+12=72), o viceversa (veure taula: intervals i inversions).

Els intervals es trasposen o traslladen quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu Audio:(60,64) a (63,67). L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.

  • Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. També, donada una nota com a punt de partida, saber produir la nota que està a l'interval desitjat (cantant i, eventualment, tocant).

Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.

Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals "entrin pels ulls" (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el Dodecaphenium o el CercleCromatic.

  • Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents.
  • Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments "no dodecaphènics", com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.

El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions possibles són:

  • Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 Video:base+(-4,0,4) .
  • Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].
  • Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]
  • Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.

Una manera més lliure de treballar, però, és improvitzar, aprendre i tocar melodies "dodecaphèniques" (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.

L'escala i la melodia

Una escala és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una melodia és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical.

Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava Audio:cromaticaDescAsc. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).

Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. Video: un patró

Les escales es poden transportar o trasposar movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la tonalitat de l'escala. Video:transposarUnPatroEscala

Les escales també es poden invertir, traslladant la nota més greu una octava cap amunt. Video

  • Subobjectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar.
  • Subobjectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.


Com a referència, a continuació es mostren...

Algunes escales d'us freqüent
  • escala major
  • escala menor natural
  • menor Harmònica
  • menor Melòdica
  • Pentatonica major
  • Pentatònica menor
  • De blues
  • del Hang
Altres escales
  • Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor Video
   Mode jònic (vegeu l'escala major)
   Mode dòric
   Mode frigi
   Mode lidi
   Mode mixolidi
   Mode eòlic (vegeu l'escala menor natural)
   Mode locri
  • menor Harmònica
  • menor Melòdica
  • Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor
  • De blues
  • del hang
  • de tons
  • disminuida (cada 3)
  • augmentada (cada 4)
  • cada 5, 6, 7, 8 etc
  • escala disminuida o octatònica
  • escala augmentada
  • you name it
L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords

En primera aproximació, un acord és un subconjunt de 3 o més notes que "sonen bé juntes".

L'acord ve determinat per la seva estructura intervàlica . Els acords que es van succeint en una frase musical (la progressió d'acords), determinen l' harmonia de la frase. Sovint varies cançons utilitzen les mateixes progressions harmòniques (p.ex.,les cançons Audio:Paf era un drac magic, Audio:Canon de Pachelbel i Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia, utilitzen la mateixa progressió) Audio:progressióPachelbel.

Com diu la Audio:cançó:

"Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus juntes fan bella harmonia"

Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.

Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica (p.ex, un interval de 4 tecles entre la primera i la segona notes de l'acord, i un interval de 3 tecles entre la segona i la tercera). Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades Video:aplicarAcords.

Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' arpegi associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent Audio.

Un acord es pot traslladar o trasportar, desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró Audio.

Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. voicing) Audio.

En la teoria clàssica i de jazz Ref apartats cada acord ve associat a una escala. Per regla general, l'escala asociada a un acord és l'escala en que es basa la melodia durant el fragment en que aquest acord regeix l'harmonia.

Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. Video

  • Subobjectiu: aprendre els acords més freqüents (reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre).
  • Subobjectiu: aprendre les progressions d'acords més freqüents (reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre).
Acords tríades (de tres notes)

Acords associats a l'escala diatònica:

  • Acord perfecte major, modes jònic, lidi i mixolidi
  • Acord perfecte menor, modes dòric, frigi i eòlic
  • Acord disminuit, mode locri

Altres

  • Acord augmentat
Acords quatríades (de quatre notes)

Acords associats a l'escala diatònica

  • Acord major amb sèptima major, modes jònic i lidi
  • Acord menor amb sèptima, modes dòric, frigi i eòlic
  • Acord de sèptima, mode mixolidi
  • Acord semidisminuit, mode locri

Altres quatríades

  • Acord disminuit, escala
  • Acord de sexta
  • Acord de quarta suspesa
  • Acord de segona suspesa
Altres acords
  • Acords amb 5, 6 i 7 notes
Progressions d'acords freqüents

Segons la dodecaphènia, els colors roig, grog i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' acord perfecte de Do major de la tradició musical.

         Dalai Lama.jpg.