https://dodecaphenia.org/api.php?action=feedcontributions&feedformat=atom&user=Admin 2026-11-06T20:22:57Z Contribucions de l'usuari MediaWiki 1.45.1 https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaph%C3%A8nia&diff=605 2026-10-02T09:51:24Z

<p>Admin: </p> <hr /> <div>''&quot;El que identifica una percepció com a real, és que els estímuls provinents dels diferents sentits són consistents.&quot;''<br /> <br /> Kenjiro Yoshigasaki, a ''Viatge intern d'un estrany''.<br /> <br /> == DoDeRe-Bú, el xilòfon dodecaphenic ==<br /> [https://dodecaphenia.org/doderebu/ DoDeRe-Bú]<br /> <br /> <br /> == Què és la Dodecaphènia? ==<br /> <br /> (Clica [https://youtu.be/WCZfXtmthNc aquí] per veure un vídeo de presentació (6 min)).<br /> <br /> Hi ha moltes persones que no han &quot;estudiat&quot; mai música. I moltes persones que ho han intentat però han &quot;fracassat&quot;. El problema principal és que les metodologies d'aprenentatge tradicionals és basen en un llenguatge simbòlic que, per a molta gent, és molt difícil d'assimilar. La dodecaphènia proposa una alternativa.<br /> <br /> En primer lloc cal partir de la base de que, poc o molt, TOTHOM pot fer música, ja que tot/es tenim oïde i veu per cantar i escoltar música. Si no poguessim ''cantar'', tampoc podriem parlar, ja que el sistema auditiu i fonador és el mateix. <br /> <br /> Cal distingir entre fer música i aprendre l'''estructura'' de la música. L'estructura de la música s'anomena ''llenguatge musical'', i és com la gramàtica de la música. Per fer música no cal connèixer el llenguatge musical, com ho demostren tantes persones que canten o toquen algún instrument sense haver &quot;estudiat música&quot;. Escoltar, ballar, cantar, tocar... Tot això és fer música, i tot/es ho podem fer.<br /> <br /> Connèixer el llenguatge musical ajuda a fer música, i permet llegir i escriure música, però no és imprescindible ni de bon tros.<br /> <br /> La dodecaphènia utilitza un enfoc sensorial basat en l'oïde, el gest, i la vista. L'enfoc de la dodecaphènia és perceptiu, i simplifica la representació <br /> de les estructures musicals bàsiques. A mig termini, l'aprenentatge de la dodecaphènia convergeix cap al llenguatge musical tradicional. <br /> <br /> Aquesta pàgina ofereix eïnes, conceptes i objectius d'aprenentatge per a gent que no ha estudiat mai música, i per a les persones que ho han intentat però no se n'han sortit. <br /> <br /> El xilòfon dodecaphènic és un instrument musical que recull les idees bàsiques de la proposta. L'apartat 2 d'aquest document presenta l'instrument i suggereix idees sobre com fer-lo servir. La metodologia és aprendre tocant, és a dir, jugant (en francès ''jouer'' i en anglès ''to play''). L'enfoc d'aquest apartat, doncs, és apte per a infants i grans. Al final de la web trobaràs un apartat sobre com [[Fes-te el teu propixilòfon dodecaphènic|fer-te un xilòfon dodecaphènic]] tu mateixx.<br /> <br /> El següent apartat, dodecaphènia per a principiants, descriu les estructures musicals bàsiques (el llenguatge musical bàsic) en termes únicament sensorials, sense fer servir els termes &quot;tècnics&quot; del llenguatge musical tradicional. I el següent apartat, dodecaphènia per a músics, posa en relació el llengutge sensorial de la dodecaphènia amb el llenguatge i simbologia tradicionals, argumentant els avantatges de l'enfoc dodecaphènic.<br /> <br /> Finalment es presenten una sèrie de temes relacionats (el color de les notes, fes-te el teu xilòfon, etc) i una sèrie de projectes, embrionaris o ja en marxa, relacionats amb la dodecaphènia.<br /> <br /> Totes les propostes que es descriuen en aquesta web, entren al domini públic per a ús no comercial. Aquests continguts estan protegits per la normativa [[Prior Art]] que estableix que no es pot patentar res que s'hagi fet públic prèviament.<br /> <br /> Benvinguts/des!<br /> dodecaphenia@dodecaphenia.org<br /> Darrera modificació: novembre de 2015<br /> <br /> ----<br /> __TOC__<br /> <br /> == Aprendre música intuitivament, amb un xilòfon dodecaphènic ==<br /> Clicant [[Aprendre música amb un xilòfon dodecaphènic|AQUÍ]] entres a la pàgina on es mostra què és un xilòfon dodecaphènic, i com fer-lo servir per aprendre música de manera intuitiva, sense els tecnicismes de les classes de música tradicionals (en construcció).<br /> <br /> == Dodecaphènia per a principiantxs ==<br /> Clicant [[Docecaphenia per a principiants|AQUí]] entres a una pàgina que va adreçada a persones sense cap mena de formació prèvia que vulguin aprendre música, i també a persones que ho han intentat però no se n'han sortit amb l'aprenentatge tradicional (en construcció).<br /> <br /> L'objectiu és descriure sensorialment les estructures musicals, donant una visió que simplifica enormement la terminologia i estructures tradicionals, i que permet entrar des del principi en la lectura i escriptura de partitures.<br /> <br /> La pàgina descriu els elements musicals bàsics i proposa objectius i recursos d'aprenentatge.<br /> <br /> == Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals ==<br /> Clicant [[Dodecaphenia per musics|AQUÍ]] entres a una pàgina que va adreçada a persones amb una certa formació musical que es vulguin deixar sorprendre per les propostes de la Dodecaphènia ;-). La pàgina utilitza els conneixements i la terminologia tradicionals per descriure les alternatives i objectius que la dodecaphènia proposa (en construcció).<br /> <br /> ----<br /> <br /> == Temes relacionats ==<br /> * [[De quin color són les notes?]]<br /> * [[Fes-te el teu xilòfon dodecaphènic]]<br /> * [[Visió i audició internes]]<br /> * [[El tetraedre de les emocions xineses]]<br /> * [[Acústica musical i tractament del senyal]]<br /> * [[Afinació i temperament musical]]<br /> * [[Dodecaphènia i matemàtiques]]<br /> * [[Luthiers dodecaphènics: eïnes, instruments i materials]]<br /> * [[Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional?]]<br /> * [[Material concret per a l'aprenentatge de la música (o, un racó musical per a l'aula d'infantil)]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia clàssica i harmonia del jazz]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia de jazz]]<br /> * [[Dodecaphènia-ficció: art dodecaphènic, efects especials FX, i altres projectes i propostes]]<br /> ----<br /> <br /> == Embrions i propostes de projectes dodecaphènics ==<br /> [[Projectes ja perfilats, a la recerca de qui vulgui participar | Aquesta pàgina]] descriu projectes relacionats, oberts a la participació<br /> <br /> == Com fer arribar comentaris o participar al projecte ==<br /> [[Com enviar comentaris o participar al projecte Dodecaphènia | Dodecaphènia]]<br /> docecaphenia@dodecaphenia.org<br /> <br /> == Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) ==<br /> [[Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) | drets]]</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaph%C3%A8nia&diff=604 2026-01-26T15:03:00Z

<p>Admin: </p> <hr /> <div>''&quot;El que identifica una percepció com a real, és que els estímuls provinents dels diferents sentits són consistents.&quot;''<br /> <br /> Kenjiro Yoshigasaki, a ''Viatge intern d'un estrany''.<br /> <br /> <br /> == Què és la Dodecaphènia? ==<br /> <br /> (Clica [https://youtu.be/WCZfXtmthNc aquí] per veure un vídeo de presentació (6 min)).<br /> <br /> Hi ha moltes persones que no han &quot;estudiat&quot; mai música. I moltes persones que ho han intentat però han &quot;fracassat&quot;. El problema principal és que les metodologies d'aprenentatge tradicionals és basen en un llenguatge simbòlic que, per a molta gent, és molt difícil d'assimilar. La dodecaphènia proposa una alternativa.<br /> <br /> En primer lloc cal partir de la base de que, poc o molt, TOTHOM pot fer música, ja que tot/es tenim oïde i veu per cantar i escoltar música. Si no poguessim ''cantar'', tampoc podriem parlar, ja que el sistema auditiu i fonador és el mateix. <br /> <br /> Cal distingir entre fer música i aprendre l'''estructura'' de la música. L'estructura de la música s'anomena ''llenguatge musical'', i és com la gramàtica de la música. Per fer música no cal connèixer el llenguatge musical, com ho demostren tantes persones que canten o toquen algún instrument sense haver &quot;estudiat música&quot;. Escoltar, ballar, cantar, tocar... Tot això és fer música, i tot/es ho podem fer.<br /> <br /> Connèixer el llenguatge musical ajuda a fer música, i permet llegir i escriure música, però no és imprescindible ni de bon tros.<br /> <br /> La dodecaphènia utilitza un enfoc sensorial basat en l'oïde, el gest, i la vista. L'enfoc de la dodecaphènia és perceptiu, i simplifica la representació <br /> de les estructures musicals bàsiques. A mig termini, l'aprenentatge de la dodecaphènia convergeix cap al llenguatge musical tradicional. <br /> <br /> Aquesta pàgina ofereix eïnes, conceptes i objectius d'aprenentatge per a gent que no ha estudiat mai música, i per a les persones que ho han intentat però no se n'han sortit. <br /> <br /> El xilòfon dodecaphènic és un instrument musical que recull les idees bàsiques de la proposta. L'apartat 2 d'aquest document presenta l'instrument i suggereix idees sobre com fer-lo servir. La metodologia és aprendre tocant, és a dir, jugant (en francès ''jouer'' i en anglès ''to play''). L'enfoc d'aquest apartat, doncs, és apte per a infants i grans. Al final de la web trobaràs un apartat sobre com [[Fes-te el teu propixilòfon dodecaphènic|fer-te un xilòfon dodecaphènic]] tu mateixx.<br /> <br /> El següent apartat, dodecaphènia per a principiants, descriu les estructures musicals bàsiques (el llenguatge musical bàsic) en termes únicament sensorials, sense fer servir els termes &quot;tècnics&quot; del llenguatge musical tradicional. I el següent apartat, dodecaphènia per a músics, posa en relació el llengutge sensorial de la dodecaphènia amb el llenguatge i simbologia tradicionals, argumentant els avantatges de l'enfoc dodecaphènic.<br /> <br /> Finalment es presenten una sèrie de temes relacionats (el color de les notes, fes-te el teu xilòfon, etc) i una sèrie de projectes, embrionaris o ja en marxa, relacionats amb la dodecaphènia.<br /> <br /> Totes les propostes que es descriuen en aquesta web, entren al domini públic per a ús no comercial. Aquests continguts estan protegits per la normativa [[Prior Art]] que estableix que no es pot patentar res que s'hagi fet públic prèviament.<br /> <br /> Benvinguts/des!<br /> dodecaphenia@dodecaphenia.org<br /> Darrera modificació: novembre de 2015<br /> <br /> ----<br /> __TOC__<br /> <br /> == Aprendre música intuitivament, amb un xilòfon dodecaphènic ==<br /> Clicant [[Aprendre música amb un xilòfon dodecaphènic|AQUÍ]] entres a la pàgina on es mostra què és un xilòfon dodecaphènic, i com fer-lo servir per aprendre música de manera intuitiva, sense els tecnicismes de les classes de música tradicionals (en construcció).<br /> <br /> == Dodecaphènia per a principiantxs ==<br /> Clicant [[Docecaphenia per a principiants|AQUí]] entres a una pàgina que va adreçada a persones sense cap mena de formació prèvia que vulguin aprendre música, i també a persones que ho han intentat però no se n'han sortit amb l'aprenentatge tradicional (en construcció).<br /> <br /> L'objectiu és descriure sensorialment les estructures musicals, donant una visió que simplifica enormement la terminologia i estructures tradicionals, i que permet entrar des del principi en la lectura i escriptura de partitures.<br /> <br /> La pàgina descriu els elements musicals bàsics i proposa objectius i recursos d'aprenentatge.<br /> <br /> == Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals ==<br /> Clicant [[Dodecaphenia per musics|AQUÍ]] entres a una pàgina que va adreçada a persones amb una certa formació musical que es vulguin deixar sorprendre per les propostes de la Dodecaphènia ;-). La pàgina utilitza els conneixements i la terminologia tradicionals per descriure les alternatives i objectius que la dodecaphènia proposa (en construcció).<br /> <br /> ----<br /> <br /> == Temes relacionats ==<br /> * [[De quin color són les notes?]]<br /> * [[Fes-te el teu xilòfon dodecaphènic]]<br /> * [[Visió i audició internes]]<br /> * [[El tetraedre de les emocions xineses]]<br /> * [[Acústica musical i tractament del senyal]]<br /> * [[Afinació i temperament musical]]<br /> * [[Dodecaphènia i matemàtiques]]<br /> * [[Luthiers dodecaphènics: eïnes, instruments i materials]]<br /> * [[Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional?]]<br /> * [[Material concret per a l'aprenentatge de la música (o, un racó musical per a l'aula d'infantil)]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia clàssica i harmonia del jazz]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia de jazz]]<br /> * [[Dodecaphènia-ficció: art dodecaphènic, efects especials FX, i altres projectes i propostes]]<br /> ----<br /> <br /> == Embrions i propostes de projectes dodecaphènics ==<br /> [[Projectes ja perfilats, a la recerca de qui vulgui participar | Aquesta pàgina]] descriu projectes relacionats, oberts a la participació<br /> <br /> == Com fer arribar comentaris o participar al projecte ==<br /> [[Com enviar comentaris o participar al projecte Dodecaphènia | Dodecaphènia]]<br /> docecaphenia@dodecaphenia.org<br /> <br /> == Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) ==<br /> [[Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) | drets]]</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaph%C3%A8nia&diff=603 2026-01-26T15:01:00Z

<p>Admin: </p> <hr /> <div>''&quot;El que identifica una percepció com a real, és que els estímuls provinents dels diferents sentits són consistents.&quot;''<br /> <br /> Kenjiro Yoshigasaki, a ''Viatge intern d'un estrany''.<br /> <br /> == Baixa't el programari ==<br /> <br /> <br /> == Què és la Dodecaphènia? ==<br /> <br /> (Clica [https://youtu.be/WCZfXtmthNc aquí] per veure un vídeo de presentació (6 min)).<br /> <br /> Hi ha moltes persones que no han &quot;estudiat&quot; mai música. I moltes persones que ho han intentat però han &quot;fracassat&quot;. El problema principal és que les metodologies d'aprenentatge tradicionals és basen en un llenguatge simbòlic que, per a molta gent, és molt difícil d'assimilar. La dodecaphènia proposa una alternativa.<br /> <br /> En primer lloc cal partir de la base de que, poc o molt, TOTHOM pot fer música, ja que tot/es tenim oïde i veu per cantar i escoltar música. Si no poguessim ''cantar'', tampoc podriem parlar, ja que el sistema auditiu i fonador és el mateix. <br /> <br /> Cal distingir entre fer música i aprendre l'''estructura'' de la música. L'estructura de la música s'anomena ''llenguatge musical'', i és com la gramàtica de la música. Per fer música no cal connèixer el llenguatge musical, com ho demostren tantes persones que canten o toquen algún instrument sense haver &quot;estudiat música&quot;. Escoltar, ballar, cantar, tocar... Tot això és fer música, i tot/es ho podem fer.<br /> <br /> Connèixer el llenguatge musical ajuda a fer música, i permet llegir i escriure música, però no és imprescindible ni de bon tros.<br /> <br /> La dodecaphènia utilitza un enfoc sensorial basat en l'oïde, el gest, i la vista. L'enfoc de la dodecaphènia és perceptiu, i simplifica la representació <br /> de les estructures musicals bàsiques. A mig termini, l'aprenentatge de la dodecaphènia convergeix cap al llenguatge musical tradicional. <br /> <br /> Aquesta pàgina ofereix eïnes, conceptes i objectius d'aprenentatge per a gent que no ha estudiat mai música, i per a les persones que ho han intentat però no se n'han sortit. <br /> <br /> El xilòfon dodecaphènic és un instrument musical que recull les idees bàsiques de la proposta. L'apartat 2 d'aquest document presenta l'instrument i suggereix idees sobre com fer-lo servir. La metodologia és aprendre tocant, és a dir, jugant (en francès ''jouer'' i en anglès ''to play''). L'enfoc d'aquest apartat, doncs, és apte per a infants i grans. Al final de la web trobaràs un apartat sobre com [[Fes-te el teu propixilòfon dodecaphènic|fer-te un xilòfon dodecaphènic]] tu mateixx.<br /> <br /> El següent apartat, dodecaphènia per a principiants, descriu les estructures musicals bàsiques (el llenguatge musical bàsic) en termes únicament sensorials, sense fer servir els termes &quot;tècnics&quot; del llenguatge musical tradicional. I el següent apartat, dodecaphènia per a músics, posa en relació el llengutge sensorial de la dodecaphènia amb el llenguatge i simbologia tradicionals, argumentant els avantatges de l'enfoc dodecaphènic.<br /> <br /> Finalment es presenten una sèrie de temes relacionats (el color de les notes, fes-te el teu xilòfon, etc) i una sèrie de projectes, embrionaris o ja en marxa, relacionats amb la dodecaphènia.<br /> <br /> Totes les propostes que es descriuen en aquesta web, entren al domini públic per a ús no comercial. Aquests continguts estan protegits per la normativa [[Prior Art]] que estableix que no es pot patentar res que s'hagi fet públic prèviament.<br /> <br /> Benvinguts/des!<br /> dodecaphenia@dodecaphenia.org<br /> Darrera modificació: novembre de 2015<br /> <br /> ----<br /> __TOC__<br /> <br /> == Aprendre música intuitivament, amb un xilòfon dodecaphènic ==<br /> Clicant [[Aprendre música amb un xilòfon dodecaphènic|AQUÍ]] entres a la pàgina on es mostra què és un xilòfon dodecaphènic, i com fer-lo servir per aprendre música de manera intuitiva, sense els tecnicismes de les classes de música tradicionals (en construcció).<br /> <br /> == Dodecaphènia per a principiantxs ==<br /> Clicant [[Docecaphenia per a principiants|AQUí]] entres a una pàgina que va adreçada a persones sense cap mena de formació prèvia que vulguin aprendre música, i també a persones que ho han intentat però no se n'han sortit amb l'aprenentatge tradicional (en construcció).<br /> <br /> L'objectiu és descriure sensorialment les estructures musicals, donant una visió que simplifica enormement la terminologia i estructures tradicionals, i que permet entrar des del principi en la lectura i escriptura de partitures.<br /> <br /> La pàgina descriu els elements musicals bàsics i proposa objectius i recursos d'aprenentatge.<br /> <br /> == Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals ==<br /> Clicant [[Dodecaphenia per musics|AQUÍ]] entres a una pàgina que va adreçada a persones amb una certa formació musical que es vulguin deixar sorprendre per les propostes de la Dodecaphènia ;-). La pàgina utilitza els conneixements i la terminologia tradicionals per descriure les alternatives i objectius que la dodecaphènia proposa (en construcció).<br /> <br /> ----<br /> <br /> == Temes relacionats ==<br /> * [[De quin color són les notes?]]<br /> * [[Fes-te el teu xilòfon dodecaphènic]]<br /> * [[Visió i audició internes]]<br /> * [[El tetraedre de les emocions xineses]]<br /> * [[Acústica musical i tractament del senyal]]<br /> * [[Afinació i temperament musical]]<br /> * [[Dodecaphènia i matemàtiques]]<br /> * [[Luthiers dodecaphènics: eïnes, instruments i materials]]<br /> * [[Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional?]]<br /> * [[Material concret per a l'aprenentatge de la música (o, un racó musical per a l'aula d'infantil)]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia clàssica i harmonia del jazz]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia de jazz]]<br /> * [[Dodecaphènia-ficció: art dodecaphènic, efects especials FX, i altres projectes i propostes]]<br /> ----<br /> <br /> == Embrions i propostes de projectes dodecaphènics ==<br /> [[Projectes ja perfilats, a la recerca de qui vulgui participar | Aquesta pàgina]] descriu projectes relacionats, oberts a la participació<br /> <br /> == Com fer arribar comentaris o participar al projecte ==<br /> [[Com enviar comentaris o participar al projecte Dodecaphènia | Dodecaphènia]]<br /> docecaphenia@dodecaphenia.org<br /> <br /> == Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) ==<br /> [[Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) | drets]]</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaph%C3%A8nia&diff=602 2019-06-28T13:43:08Z

<p>Admin: /* Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals */</p> <hr /> <div>''&quot;El que identifica una percepció com a real, és que els estímuls provinents dels diferents sentits són consistents.&quot;''<br /> <br /> Kenjiro Yoshigasaki, a ''Viatge intern d'un estrany''.<br /> <br /> == Què és la Dodecaphènia? ==<br /> <br /> (Clica [https://youtu.be/WCZfXtmthNc aquí] per veure un vídeo de presentació (6 min)).<br /> <br /> Hi ha moltes persones que no han &quot;estudiat&quot; mai música. I moltes persones que ho han intentat però han &quot;fracassat&quot;. El problema principal és que les metodologies d'aprenentatge tradicionals és basen en un llenguatge simbòlic que, per a molta gent, és molt difícil d'assimilar. La dodecaphènia proposa una alternativa.<br /> <br /> En primer lloc cal partir de la base de que, poc o molt, TOTHOM pot fer música, ja que tot/es tenim oïde i veu per cantar i escoltar música. Si no poguessim ''cantar'', tampoc podriem parlar, ja que el sistema auditiu i fonador és el mateix. <br /> <br /> Cal distingir entre fer música i aprendre l'''estructura'' de la música. L'estructura de la música s'anomena ''llenguatge musical'', i és com la gramàtica de la música. Per fer música no cal connèixer el llenguatge musical, com ho demostren tantes persones que canten o toquen algún instrument sense haver &quot;estudiat música&quot;. Escoltar, ballar, cantar, tocar... Tot això és fer música, i tot/es ho podem fer.<br /> <br /> Connèixer el llenguatge musical ajuda a fer música, i permet llegir i escriure música, però no és imprescindible ni de bon tros.<br /> <br /> La dodecaphènia utilitza un enfoc sensorial basat en l'oïde, el gest, i la vista. L'enfoc de la dodecaphènia és perceptiu, i simplifica la representació <br /> de les estructures musicals bàsiques. A mig termini, l'aprenentatge de la dodecaphènia convergeix cap al llenguatge musical tradicional. <br /> <br /> Aquesta pàgina ofereix eïnes, conceptes i objectius d'aprenentatge per a gent que no ha estudiat mai música, i per a les persones que ho han intentat però no se n'han sortit. <br /> <br /> El xilòfon dodecaphènic és un instrument musical que recull les idees bàsiques de la proposta. L'apartat 2 d'aquest document presenta l'instrument i suggereix idees sobre com fer-lo servir. La metodologia és aprendre tocant, és a dir, jugant (en francès ''jouer'' i en anglès ''to play''). L'enfoc d'aquest apartat, doncs, és apte per a infants i grans. Al final de la web trobaràs un apartat sobre com [[Fes-te el teu propixilòfon dodecaphènic|fer-te un xilòfon dodecaphènic]] tu mateixx.<br /> <br /> El següent apartat, dodecaphènia per a principiants, descriu les estructures musicals bàsiques (el llenguatge musical bàsic) en termes únicament sensorials, sense fer servir els termes &quot;tècnics&quot; del llenguatge musical tradicional. I el següent apartat, dodecaphènia per a músics, posa en relació el llengutge sensorial de la dodecaphènia amb el llenguatge i simbologia tradicionals, argumentant els avantatges de l'enfoc dodecaphènic.<br /> <br /> Finalment es presenten una sèrie de temes relacionats (el color de les notes, fes-te el teu xilòfon, etc) i una sèrie de projectes, embrionaris o ja en marxa, relacionats amb la dodecaphènia.<br /> <br /> Totes les propostes que es descriuen en aquesta web, entren al domini públic per a ús no comercial. Aquests continguts estan protegits per la normativa [[Prior Art]] que estableix que no es pot patentar res que s'hagi fet públic prèviament.<br /> <br /> Benvinguts/des!<br /> dodecaphenia@dodecaphenia.org<br /> Darrera modificació: novembre de 2015<br /> <br /> ----<br /> __TOC__<br /> <br /> == Aprendre música intuitivament, amb un xilòfon dodecaphènic ==<br /> Clicant [[Aprendre música amb un xilòfon dodecaphènic|AQUÍ]] entres a la pàgina on es mostra què és un xilòfon dodecaphènic, i com fer-lo servir per aprendre música de manera intuitiva, sense els tecnicismes de les classes de música tradicionals (en construcció).<br /> <br /> == Dodecaphènia per a principiantxs ==<br /> Clicant [[Docecaphenia per a principiants|AQUí]] entres a una pàgina que va adreçada a persones sense cap mena de formació prèvia que vulguin aprendre música, i també a persones que ho han intentat però no se n'han sortit amb l'aprenentatge tradicional (en construcció).<br /> <br /> L'objectiu és descriure sensorialment les estructures musicals, donant una visió que simplifica enormement la terminologia i estructures tradicionals, i que permet entrar des del principi en la lectura i escriptura de partitures.<br /> <br /> La pàgina descriu els elements musicals bàsics i proposa objectius i recursos d'aprenentatge.<br /> <br /> == Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals ==<br /> Clicant [[Dodecaphenia per musics|AQUÍ]] entres a una pàgina que va adreçada a persones amb una certa formació musical que es vulguin deixar sorprendre per les propostes de la Dodecaphènia ;-). La pàgina utilitza els conneixements i la terminologia tradicionals per descriure les alternatives i objectius que la dodecaphènia proposa (en construcció).<br /> <br /> ----<br /> <br /> == Temes relacionats ==<br /> * [[De quin color són les notes?]]<br /> * [[Fes-te el teu xilòfon dodecaphènic]]<br /> * [[Visió i audició internes]]<br /> * [[El tetraedre de les emocions xineses]]<br /> * [[Acústica musical i tractament del senyal]]<br /> * [[Afinació i temperament musical]]<br /> * [[Dodecaphènia i matemàtiques]]<br /> * [[Luthiers dodecaphènics: eïnes, instruments i materials]]<br /> * [[Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional?]]<br /> * [[Material concret per a l'aprenentatge de la música (o, un racó musical per a l'aula d'infantil)]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia clàssica i harmonia del jazz]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia de jazz]]<br /> * [[Dodecaphènia-ficció: art dodecaphènic, efects especials FX, i altres projectes i propostes]]<br /> ----<br /> <br /> == Embrions i propostes de projectes dodecaphènics ==<br /> [[Projectes ja perfilats, a la recerca de qui vulgui participar | Aquesta pàgina]] descriu projectes relacionats, oberts a la participació<br /> <br /> == Com fer arribar comentaris o participar al projecte ==<br /> [[Com enviar comentaris o participar al projecte Dodecaphènia | Dodecaphènia]]<br /> docecaphenia@dodecaphenia.org<br /> <br /> == Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) ==<br /> [[Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) | drets]]</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaph%C3%A8nia&diff=601 2019-06-28T13:41:27Z

<p>Admin: /* Dodecaphènia per a principiantxs */</p> <hr /> <div>''&quot;El que identifica una percepció com a real, és que els estímuls provinents dels diferents sentits són consistents.&quot;''<br /> <br /> Kenjiro Yoshigasaki, a ''Viatge intern d'un estrany''.<br /> <br /> == Què és la Dodecaphènia? ==<br /> <br /> (Clica [https://youtu.be/WCZfXtmthNc aquí] per veure un vídeo de presentació (6 min)).<br /> <br /> Hi ha moltes persones que no han &quot;estudiat&quot; mai música. I moltes persones que ho han intentat però han &quot;fracassat&quot;. El problema principal és que les metodologies d'aprenentatge tradicionals és basen en un llenguatge simbòlic que, per a molta gent, és molt difícil d'assimilar. La dodecaphènia proposa una alternativa.<br /> <br /> En primer lloc cal partir de la base de que, poc o molt, TOTHOM pot fer música, ja que tot/es tenim oïde i veu per cantar i escoltar música. Si no poguessim ''cantar'', tampoc podriem parlar, ja que el sistema auditiu i fonador és el mateix. <br /> <br /> Cal distingir entre fer música i aprendre l'''estructura'' de la música. L'estructura de la música s'anomena ''llenguatge musical'', i és com la gramàtica de la música. Per fer música no cal connèixer el llenguatge musical, com ho demostren tantes persones que canten o toquen algún instrument sense haver &quot;estudiat música&quot;. Escoltar, ballar, cantar, tocar... Tot això és fer música, i tot/es ho podem fer.<br /> <br /> Connèixer el llenguatge musical ajuda a fer música, i permet llegir i escriure música, però no és imprescindible ni de bon tros.<br /> <br /> La dodecaphènia utilitza un enfoc sensorial basat en l'oïde, el gest, i la vista. L'enfoc de la dodecaphènia és perceptiu, i simplifica la representació <br /> de les estructures musicals bàsiques. A mig termini, l'aprenentatge de la dodecaphènia convergeix cap al llenguatge musical tradicional. <br /> <br /> Aquesta pàgina ofereix eïnes, conceptes i objectius d'aprenentatge per a gent que no ha estudiat mai música, i per a les persones que ho han intentat però no se n'han sortit. <br /> <br /> El xilòfon dodecaphènic és un instrument musical que recull les idees bàsiques de la proposta. L'apartat 2 d'aquest document presenta l'instrument i suggereix idees sobre com fer-lo servir. La metodologia és aprendre tocant, és a dir, jugant (en francès ''jouer'' i en anglès ''to play''). L'enfoc d'aquest apartat, doncs, és apte per a infants i grans. Al final de la web trobaràs un apartat sobre com [[Fes-te el teu propixilòfon dodecaphènic|fer-te un xilòfon dodecaphènic]] tu mateixx.<br /> <br /> El següent apartat, dodecaphènia per a principiants, descriu les estructures musicals bàsiques (el llenguatge musical bàsic) en termes únicament sensorials, sense fer servir els termes &quot;tècnics&quot; del llenguatge musical tradicional. I el següent apartat, dodecaphènia per a músics, posa en relació el llengutge sensorial de la dodecaphènia amb el llenguatge i simbologia tradicionals, argumentant els avantatges de l'enfoc dodecaphènic.<br /> <br /> Finalment es presenten una sèrie de temes relacionats (el color de les notes, fes-te el teu xilòfon, etc) i una sèrie de projectes, embrionaris o ja en marxa, relacionats amb la dodecaphènia.<br /> <br /> Totes les propostes que es descriuen en aquesta web, entren al domini públic per a ús no comercial. Aquests continguts estan protegits per la normativa [[Prior Art]] que estableix que no es pot patentar res que s'hagi fet públic prèviament.<br /> <br /> Benvinguts/des!<br /> dodecaphenia@dodecaphenia.org<br /> Darrera modificació: novembre de 2015<br /> <br /> ----<br /> __TOC__<br /> <br /> == Aprendre música intuitivament, amb un xilòfon dodecaphènic ==<br /> Clicant [[Aprendre música amb un xilòfon dodecaphènic|AQUÍ]] entres a la pàgina on es mostra què és un xilòfon dodecaphènic, i com fer-lo servir per aprendre música de manera intuitiva, sense els tecnicismes de les classes de música tradicionals (en construcció).<br /> <br /> == Dodecaphènia per a principiantxs ==<br /> Clicant [[Docecaphenia per a principiants|AQUí]] entres a una pàgina que va adreçada a persones sense cap mena de formació prèvia que vulguin aprendre música, i també a persones que ho han intentat però no se n'han sortit amb l'aprenentatge tradicional (en construcció).<br /> <br /> L'objectiu és descriure sensorialment les estructures musicals, donant una visió que simplifica enormement la terminologia i estructures tradicionals, i que permet entrar des del principi en la lectura i escriptura de partitures.<br /> <br /> La pàgina descriu els elements musicals bàsics i proposa objectius i recursos d'aprenentatge.<br /> <br /> == Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals ==<br /> [[Dodecaphenia per musics|Aquest pàgina]] (en construcció) va adreçada a persones amb una certa formació musical que es vulguin deixar sorprendre per les propostes de la Dodecaphènia ;-). La pàgina utilitza els conneixements i la terminologia tradicionals per descriure les alternatives i objectius que la dodecaphènia proposa.<br /> <br /> ----<br /> <br /> == Temes relacionats ==<br /> * [[De quin color són les notes?]]<br /> * [[Fes-te el teu xilòfon dodecaphènic]]<br /> * [[Visió i audició internes]]<br /> * [[El tetraedre de les emocions xineses]]<br /> * [[Acústica musical i tractament del senyal]]<br /> * [[Afinació i temperament musical]]<br /> * [[Dodecaphènia i matemàtiques]]<br /> * [[Luthiers dodecaphènics: eïnes, instruments i materials]]<br /> * [[Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional?]]<br /> * [[Material concret per a l'aprenentatge de la música (o, un racó musical per a l'aula d'infantil)]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia clàssica i harmonia del jazz]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia de jazz]]<br /> * [[Dodecaphènia-ficció: art dodecaphènic, efects especials FX, i altres projectes i propostes]]<br /> ----<br /> <br /> == Embrions i propostes de projectes dodecaphènics ==<br /> [[Projectes ja perfilats, a la recerca de qui vulgui participar | Aquesta pàgina]] descriu projectes relacionats, oberts a la participació<br /> <br /> == Com fer arribar comentaris o participar al projecte ==<br /> [[Com enviar comentaris o participar al projecte Dodecaphènia | Dodecaphènia]]<br /> docecaphenia@dodecaphenia.org<br /> <br /> == Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) ==<br /> [[Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) | drets]]</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaph%C3%A8nia&diff=600 2019-06-28T13:39:24Z

<p>Admin: /* Aprendre música intuitivament, amb un xilòfon dodecaphènic */</p> <hr /> <div>''&quot;El que identifica una percepció com a real, és que els estímuls provinents dels diferents sentits són consistents.&quot;''<br /> <br /> Kenjiro Yoshigasaki, a ''Viatge intern d'un estrany''.<br /> <br /> == Què és la Dodecaphènia? ==<br /> <br /> (Clica [https://youtu.be/WCZfXtmthNc aquí] per veure un vídeo de presentació (6 min)).<br /> <br /> Hi ha moltes persones que no han &quot;estudiat&quot; mai música. I moltes persones que ho han intentat però han &quot;fracassat&quot;. El problema principal és que les metodologies d'aprenentatge tradicionals és basen en un llenguatge simbòlic que, per a molta gent, és molt difícil d'assimilar. La dodecaphènia proposa una alternativa.<br /> <br /> En primer lloc cal partir de la base de que, poc o molt, TOTHOM pot fer música, ja que tot/es tenim oïde i veu per cantar i escoltar música. Si no poguessim ''cantar'', tampoc podriem parlar, ja que el sistema auditiu i fonador és el mateix. <br /> <br /> Cal distingir entre fer música i aprendre l'''estructura'' de la música. L'estructura de la música s'anomena ''llenguatge musical'', i és com la gramàtica de la música. Per fer música no cal connèixer el llenguatge musical, com ho demostren tantes persones que canten o toquen algún instrument sense haver &quot;estudiat música&quot;. Escoltar, ballar, cantar, tocar... Tot això és fer música, i tot/es ho podem fer.<br /> <br /> Connèixer el llenguatge musical ajuda a fer música, i permet llegir i escriure música, però no és imprescindible ni de bon tros.<br /> <br /> La dodecaphènia utilitza un enfoc sensorial basat en l'oïde, el gest, i la vista. L'enfoc de la dodecaphènia és perceptiu, i simplifica la representació <br /> de les estructures musicals bàsiques. A mig termini, l'aprenentatge de la dodecaphènia convergeix cap al llenguatge musical tradicional. <br /> <br /> Aquesta pàgina ofereix eïnes, conceptes i objectius d'aprenentatge per a gent que no ha estudiat mai música, i per a les persones que ho han intentat però no se n'han sortit. <br /> <br /> El xilòfon dodecaphènic és un instrument musical que recull les idees bàsiques de la proposta. L'apartat 2 d'aquest document presenta l'instrument i suggereix idees sobre com fer-lo servir. La metodologia és aprendre tocant, és a dir, jugant (en francès ''jouer'' i en anglès ''to play''). L'enfoc d'aquest apartat, doncs, és apte per a infants i grans. Al final de la web trobaràs un apartat sobre com [[Fes-te el teu propixilòfon dodecaphènic|fer-te un xilòfon dodecaphènic]] tu mateixx.<br /> <br /> El següent apartat, dodecaphènia per a principiants, descriu les estructures musicals bàsiques (el llenguatge musical bàsic) en termes únicament sensorials, sense fer servir els termes &quot;tècnics&quot; del llenguatge musical tradicional. I el següent apartat, dodecaphènia per a músics, posa en relació el llengutge sensorial de la dodecaphènia amb el llenguatge i simbologia tradicionals, argumentant els avantatges de l'enfoc dodecaphènic.<br /> <br /> Finalment es presenten una sèrie de temes relacionats (el color de les notes, fes-te el teu xilòfon, etc) i una sèrie de projectes, embrionaris o ja en marxa, relacionats amb la dodecaphènia.<br /> <br /> Totes les propostes que es descriuen en aquesta web, entren al domini públic per a ús no comercial. Aquests continguts estan protegits per la normativa [[Prior Art]] que estableix que no es pot patentar res que s'hagi fet públic prèviament.<br /> <br /> Benvinguts/des!<br /> dodecaphenia@dodecaphenia.org<br /> Darrera modificació: novembre de 2015<br /> <br /> ----<br /> __TOC__<br /> <br /> == Aprendre música intuitivament, amb un xilòfon dodecaphènic ==<br /> Clicant [[Aprendre música amb un xilòfon dodecaphènic|AQUÍ]] entres a la pàgina on es mostra què és un xilòfon dodecaphènic, i com fer-lo servir per aprendre música de manera intuitiva, sense els tecnicismes de les classes de música tradicionals (en construcció).<br /> <br /> == Dodecaphènia per a principiantxs ==<br /> [[Docecaphenia per a principiants|Aquesta pàgina]] va adreçada a persones sense cap mena de formació prèvia que vulguin aprendre música, i també a persones que ho han intentat però no se n'han sortit amb l'aprenentatge tradicional.<br /> <br /> L'objectiu és descriure sensorialment les estructures musicals, donant una visió que simplifica enormement la terminologia i estructures tradicionals, i que permet entrar des del principi en la lectura i escriptura de partitures.<br /> <br /> La pàgina descriu els elements musicals bàsics i proposa objectius i recursos d'aprenentatge.<br /> <br /> == Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals ==<br /> [[Dodecaphenia per musics|Aquest pàgina]] (en construcció) va adreçada a persones amb una certa formació musical que es vulguin deixar sorprendre per les propostes de la Dodecaphènia ;-). La pàgina utilitza els conneixements i la terminologia tradicionals per descriure les alternatives i objectius que la dodecaphènia proposa.<br /> <br /> ----<br /> <br /> == Temes relacionats ==<br /> * [[De quin color són les notes?]]<br /> * [[Fes-te el teu xilòfon dodecaphènic]]<br /> * [[Visió i audició internes]]<br /> * [[El tetraedre de les emocions xineses]]<br /> * [[Acústica musical i tractament del senyal]]<br /> * [[Afinació i temperament musical]]<br /> * [[Dodecaphènia i matemàtiques]]<br /> * [[Luthiers dodecaphènics: eïnes, instruments i materials]]<br /> * [[Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional?]]<br /> * [[Material concret per a l'aprenentatge de la música (o, un racó musical per a l'aula d'infantil)]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia clàssica i harmonia del jazz]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia de jazz]]<br /> * [[Dodecaphènia-ficció: art dodecaphènic, efects especials FX, i altres projectes i propostes]]<br /> ----<br /> <br /> == Embrions i propostes de projectes dodecaphènics ==<br /> [[Projectes ja perfilats, a la recerca de qui vulgui participar | Aquesta pàgina]] descriu projectes relacionats, oberts a la participació<br /> <br /> == Com fer arribar comentaris o participar al projecte ==<br /> [[Com enviar comentaris o participar al projecte Dodecaphènia | Dodecaphènia]]<br /> docecaphenia@dodecaphenia.org<br /> <br /> == Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) ==<br /> [[Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) | drets]]</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaph%C3%A8nia&diff=599 2019-06-28T13:36:49Z

<p>Admin: /* Què és la Dodecaphènia? */</p> <hr /> <div>''&quot;El que identifica una percepció com a real, és que els estímuls provinents dels diferents sentits són consistents.&quot;''<br /> <br /> Kenjiro Yoshigasaki, a ''Viatge intern d'un estrany''.<br /> <br /> == Què és la Dodecaphènia? ==<br /> <br /> (Clica [https://youtu.be/WCZfXtmthNc aquí] per veure un vídeo de presentació (6 min)).<br /> <br /> Hi ha moltes persones que no han &quot;estudiat&quot; mai música. I moltes persones que ho han intentat però han &quot;fracassat&quot;. El problema principal és que les metodologies d'aprenentatge tradicionals és basen en un llenguatge simbòlic que, per a molta gent, és molt difícil d'assimilar. La dodecaphènia proposa una alternativa.<br /> <br /> En primer lloc cal partir de la base de que, poc o molt, TOTHOM pot fer música, ja que tot/es tenim oïde i veu per cantar i escoltar música. Si no poguessim ''cantar'', tampoc podriem parlar, ja que el sistema auditiu i fonador és el mateix. <br /> <br /> Cal distingir entre fer música i aprendre l'''estructura'' de la música. L'estructura de la música s'anomena ''llenguatge musical'', i és com la gramàtica de la música. Per fer música no cal connèixer el llenguatge musical, com ho demostren tantes persones que canten o toquen algún instrument sense haver &quot;estudiat música&quot;. Escoltar, ballar, cantar, tocar... Tot això és fer música, i tot/es ho podem fer.<br /> <br /> Connèixer el llenguatge musical ajuda a fer música, i permet llegir i escriure música, però no és imprescindible ni de bon tros.<br /> <br /> La dodecaphènia utilitza un enfoc sensorial basat en l'oïde, el gest, i la vista. L'enfoc de la dodecaphènia és perceptiu, i simplifica la representació <br /> de les estructures musicals bàsiques. A mig termini, l'aprenentatge de la dodecaphènia convergeix cap al llenguatge musical tradicional. <br /> <br /> Aquesta pàgina ofereix eïnes, conceptes i objectius d'aprenentatge per a gent que no ha estudiat mai música, i per a les persones que ho han intentat però no se n'han sortit. <br /> <br /> El xilòfon dodecaphènic és un instrument musical que recull les idees bàsiques de la proposta. L'apartat 2 d'aquest document presenta l'instrument i suggereix idees sobre com fer-lo servir. La metodologia és aprendre tocant, és a dir, jugant (en francès ''jouer'' i en anglès ''to play''). L'enfoc d'aquest apartat, doncs, és apte per a infants i grans. Al final de la web trobaràs un apartat sobre com [[Fes-te el teu propixilòfon dodecaphènic|fer-te un xilòfon dodecaphènic]] tu mateixx.<br /> <br /> El següent apartat, dodecaphènia per a principiants, descriu les estructures musicals bàsiques (el llenguatge musical bàsic) en termes únicament sensorials, sense fer servir els termes &quot;tècnics&quot; del llenguatge musical tradicional. I el següent apartat, dodecaphènia per a músics, posa en relació el llengutge sensorial de la dodecaphènia amb el llenguatge i simbologia tradicionals, argumentant els avantatges de l'enfoc dodecaphènic.<br /> <br /> Finalment es presenten una sèrie de temes relacionats (el color de les notes, fes-te el teu xilòfon, etc) i una sèrie de projectes, embrionaris o ja en marxa, relacionats amb la dodecaphènia.<br /> <br /> Totes les propostes que es descriuen en aquesta web, entren al domini públic per a ús no comercial. Aquests continguts estan protegits per la normativa [[Prior Art]] que estableix que no es pot patentar res que s'hagi fet públic prèviament.<br /> <br /> Benvinguts/des!<br /> dodecaphenia@dodecaphenia.org<br /> Darrera modificació: novembre de 2015<br /> <br /> ----<br /> __TOC__<br /> <br /> == Aprendre música intuitivament, amb un xilòfon dodecaphènic ==<br /> [[Aprendre música amb un xilòfon dodecaphènic|Aquesta pàgina]] (en construcció) mostra què és i com construir un xilòfon dodecaphènic, i com fer-lo servir per aprendre música de manera intuitiva, sense els tecnicismes de les classes de música tradicionals. <br /> <br /> == Dodecaphènia per a principiantxs ==<br /> [[Docecaphenia per a principiants|Aquesta pàgina]] va adreçada a persones sense cap mena de formació prèvia que vulguin aprendre música, i també a persones que ho han intentat però no se n'han sortit amb l'aprenentatge tradicional.<br /> <br /> L'objectiu és descriure sensorialment les estructures musicals, donant una visió que simplifica enormement la terminologia i estructures tradicionals, i que permet entrar des del principi en la lectura i escriptura de partitures.<br /> <br /> La pàgina descriu els elements musicals bàsics i proposa objectius i recursos d'aprenentatge.<br /> <br /> == Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals ==<br /> [[Dodecaphenia per musics|Aquest pàgina]] (en construcció) va adreçada a persones amb una certa formació musical que es vulguin deixar sorprendre per les propostes de la Dodecaphènia ;-). La pàgina utilitza els conneixements i la terminologia tradicionals per descriure les alternatives i objectius que la dodecaphènia proposa.<br /> <br /> ----<br /> <br /> == Temes relacionats ==<br /> * [[De quin color són les notes?]]<br /> * [[Fes-te el teu xilòfon dodecaphènic]]<br /> * [[Visió i audició internes]]<br /> * [[El tetraedre de les emocions xineses]]<br /> * [[Acústica musical i tractament del senyal]]<br /> * [[Afinació i temperament musical]]<br /> * [[Dodecaphènia i matemàtiques]]<br /> * [[Luthiers dodecaphènics: eïnes, instruments i materials]]<br /> * [[Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional?]]<br /> * [[Material concret per a l'aprenentatge de la música (o, un racó musical per a l'aula d'infantil)]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia clàssica i harmonia del jazz]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia de jazz]]<br /> * [[Dodecaphènia-ficció: art dodecaphènic, efects especials FX, i altres projectes i propostes]]<br /> ----<br /> <br /> == Embrions i propostes de projectes dodecaphènics ==<br /> [[Projectes ja perfilats, a la recerca de qui vulgui participar | Aquesta pàgina]] descriu projectes relacionats, oberts a la participació<br /> <br /> == Com fer arribar comentaris o participar al projecte ==<br /> [[Com enviar comentaris o participar al projecte Dodecaphènia | Dodecaphènia]]<br /> docecaphenia@dodecaphenia.org<br /> <br /> == Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) ==<br /> [[Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) | drets]]</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaph%C3%A8nia&diff=598 2019-06-28T13:33:11Z

<p>Admin: /* Què és la Dodecaphènia */</p> <hr /> <div>''&quot;El que identifica una percepció com a real, és que els estímuls provinents dels diferents sentits són consistents.&quot;''<br /> <br /> Kenjiro Yoshigasaki, a ''Viatge intern d'un estrany''.<br /> <br /> == Què és la Dodecaphènia? ==<br /> <br /> (Clica [https://youtu.be/WCZfXtmthNc aquí] per veure un vídeo de presentació).<br /> <br /> Hi ha moltes persones que no han &quot;estudiat&quot; mai música. I moltes persones que ho han intentat però han &quot;fracassat&quot;. El problema principal és que les metodologies d'aprenentatge tradicionals és basen en un llenguatge simbòlic que, per a molta gent, és molt difícil d'assimilar. La dodecaphènia proposa una alternativa.<br /> <br /> En primer lloc cal partir de la base de que, poc o molt, TOTHOM pot fer música, ja que tot/es tenim oïde i veu per cantar i escoltar música. Si no poguessim ''cantar'', tampoc podriem parlar, ja que el sistema auditiu i fonador és el mateix. <br /> <br /> Cal distingir entre fer música i aprendre l'''estructura'' de la música. L'estructura de la música s'anomena ''llenguatge musical'', i és com la gramàtica de la música. Per fer música no cal connèixer el llenguatge musical, com ho demostren tantes persones que canten o toquen algún instrument sense haver &quot;estudiat música&quot;. Escoltar, ballar, cantar, tocar... Tot això és fer música, i tot/es ho podem fer.<br /> <br /> Connèixer el llenguatge musical ajuda a fer música, i permet llegir i escriure música, però no és imprescindible ni de bon tros.<br /> <br /> La dodecaphènia utilitza un enfoc sensorial basat en l'oïde, el gest, i la vista. L'enfoc de la dodecaphènia és perceptiu, i simplifica la representació <br /> de les estructures musicals bàsiques. A mig termini, l'aprenentatge de la dodecaphènia convergeix cap al llenguatge musical tradicional. <br /> <br /> Aquesta pàgina ofereix eïnes, conceptes i objectius d'aprenentatge per a gent que no ha estudiat mai música, i per a les persones que ho han intentat però no se n'han sortit. <br /> <br /> El xilòfon dodecaphènic és un instrument musical que recull les idees bàsiques de la proposta. L'apartat 2 d'aquest document presenta l'instrument i suggereix idees sobre com fer-lo servir. La metodologia és aprendre tocant, és a dir, jugant (en francès ''jouer'' i en anglès ''to play''). L'enfoc d'aquest apartat, doncs, és apte per a infants i grans. Al final de la web trobaràs un apartat sobre com [[Fes-te el teu propixilòfon dodecaphènic|fer-te un xilòfon dodecaphènic]] tu mateixx.<br /> <br /> El següent apartat, dodecaphènia per a principiants, descriu les estructures musicals bàsiques (el llenguatge musical bàsic) en termes únicament sensorials, sense fer servir els termes &quot;tècnics&quot; del llenguatge musical tradicional. I el següent apartat, dodecaphènia per a músics, posa en relació el llengutge sensorial de la dodecaphènia amb el llenguatge i simbologia tradicionals, argumentant els avantatges de l'enfoc dodecaphènic.<br /> <br /> Finalment es presenten una sèrie de temes relacionats (el color de les notes, fes-te el teu xilòfon, etc) i una sèrie de projectes, embrionaris o ja en marxa, relacionats amb la dodecaphènia.<br /> <br /> Totes les propostes que es descriuen en aquesta web, entren al domini públic per a ús no comercial. Aquests continguts estan protegits per la normativa [[Prior Art]] que estableix que no es pot patentar res que s'hagi fet públic prèviament.<br /> <br /> Benvinguts/des!<br /> dodecaphenia@dodecaphenia.org<br /> Darrera modificació: novembre de 2015<br /> <br /> ----<br /> __TOC__<br /> <br /> == Aprendre música intuitivament, amb un xilòfon dodecaphènic ==<br /> [[Aprendre música amb un xilòfon dodecaphènic|Aquesta pàgina]] (en construcció) mostra què és i com construir un xilòfon dodecaphènic, i com fer-lo servir per aprendre música de manera intuitiva, sense els tecnicismes de les classes de música tradicionals. <br /> <br /> == Dodecaphènia per a principiantxs ==<br /> [[Docecaphenia per a principiants|Aquesta pàgina]] va adreçada a persones sense cap mena de formació prèvia que vulguin aprendre música, i també a persones que ho han intentat però no se n'han sortit amb l'aprenentatge tradicional.<br /> <br /> L'objectiu és descriure sensorialment les estructures musicals, donant una visió que simplifica enormement la terminologia i estructures tradicionals, i que permet entrar des del principi en la lectura i escriptura de partitures.<br /> <br /> La pàgina descriu els elements musicals bàsics i proposa objectius i recursos d'aprenentatge.<br /> <br /> == Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals ==<br /> [[Dodecaphenia per musics|Aquest pàgina]] (en construcció) va adreçada a persones amb una certa formació musical que es vulguin deixar sorprendre per les propostes de la Dodecaphènia ;-). La pàgina utilitza els conneixements i la terminologia tradicionals per descriure les alternatives i objectius que la dodecaphènia proposa.<br /> <br /> ----<br /> <br /> == Temes relacionats ==<br /> * [[De quin color són les notes?]]<br /> * [[Fes-te el teu xilòfon dodecaphènic]]<br /> * [[Visió i audició internes]]<br /> * [[El tetraedre de les emocions xineses]]<br /> * [[Acústica musical i tractament del senyal]]<br /> * [[Afinació i temperament musical]]<br /> * [[Dodecaphènia i matemàtiques]]<br /> * [[Luthiers dodecaphènics: eïnes, instruments i materials]]<br /> * [[Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional?]]<br /> * [[Material concret per a l'aprenentatge de la música (o, un racó musical per a l'aula d'infantil)]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia clàssica i harmonia del jazz]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia de jazz]]<br /> * [[Dodecaphènia-ficció: art dodecaphènic, efects especials FX, i altres projectes i propostes]]<br /> ----<br /> <br /> == Embrions i propostes de projectes dodecaphènics ==<br /> [[Projectes ja perfilats, a la recerca de qui vulgui participar | Aquesta pàgina]] descriu projectes relacionats, oberts a la participació<br /> <br /> == Com fer arribar comentaris o participar al projecte ==<br /> [[Com enviar comentaris o participar al projecte Dodecaphènia | Dodecaphènia]]<br /> docecaphenia@dodecaphenia.org<br /> <br /> == Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) ==<br /> [[Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) | drets]]</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Aprendre_m%C3%BAsica_amb_un_xil%C3%B2fon_dodecaph%C3%A8nic&diff=597 2019-06-28T10:56:03Z

<p>Admin: </p> <hr /> <div>El xilòfon dodecaphènic que es descriu en aquest apartat té 25 tecles de colors (veure [https://youtu.be/WCZfXtmthNc vídeo]). La tecla que sona més greu és blau cel i els colors progressen segons els colors de l'arc de sant martí. Al cap de 12 tecles el cicle es repeteix i tornem a tenir una tecla blau cel... El vídeo mostra les possibilitats de l'instrument per a l'aprenentatge del llenguatge musical.</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Fitxer:Xil%C3%B2fon_dodecaphenic.jpg&diff=596 2016-02-29T11:09:30Z

<p>Admin: </p> <hr /> <div></div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Aprendre_m%C3%BAsica_amb_un_xil%C3%B2fon_dodecaph%C3%A8nic&diff=595 2016-02-29T11:01:28Z

<p>Admin: Es crea la pàgina amb «El xilòfon dodecaphènic que es descriu en aquest apartat té 25 tecles de colors. La tecla que sona més greu és blau cel i els colors progressen segons els colors...».</p> <hr /> <div>El xilòfon dodecaphènic que es descriu en aquest apartat té 25 tecles de colors. La tecla que sona més greu és blau cel i els colors progressen segons els colors de l'arc de sant martí. Al cap de 12 tecles el cicle es repeteix i tornem a tenir una tecla blau cel...</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaph%C3%A8nia&diff=594 2016-02-29T10:57:13Z

<p>Admin: </p> <hr /> <div>''&quot;El que identifica una percepció com a real, és que els estímuls provinents dels diferents sentits són consistents.&quot;''<br /> <br /> Kenjiro Yoshigasaki, a ''Viatge intern d'un estrany''.<br /> <br /> == Què és la Dodecaphènia ==<br /> <br /> Hi ha moltes persones que no han &quot;estudiat&quot; mai música. I moltes persones que ho han intentat però han &quot;fracassat&quot;. El problema principal és que les metodologies d'aprenentatge tradicionals és basen en un llenguatge simbòlic que, per a molta gent, és molt difícil d'assimilar. La dodecaphènia proposa una alternativa.<br /> <br /> En primer lloc cal partir de la base de que, poc o molt, TOTHOM pot fer música, ja que tot/es tenim oïde i veu per cantar i escoltar música. Si no poguessim ''cantar'', tampoc podriem parlar, ja que el sistema auditiu i fonador és el mateix. <br /> <br /> Cal distingir entre fer música i aprendre l'''estructura'' de la música. L'estructura de la música s'anomena ''llenguatge musical'', i és com la gramàtica de la música. Per fer música no cal connèixer el llenguatge musical, com ho demostren tantes persones que canten o toquen algún instrument sense haver &quot;estudiat música&quot;. Escoltar, ballar, cantar, tocar... Tot això és fer música, i tot/es ho podem fer.<br /> <br /> Connèixer el llenguatge musical ajuda a fer música, i permet llegir i escriure música, però no és imprescindible ni de bon tros.<br /> <br /> La dodecaphènia utilitza un enfoc sensorial basat en l'oïde, el gest, i la vista. L'enfoc de la dodecaphènia és perceptiu, i simplifica la representació <br /> de les estructures musicals bàsiques. A mig termini, l'aprenentatge de la dodecaphènia convergeix cap al llenguatge musical tradicional. <br /> <br /> Aquesta pàgina ofereix eïnes, conceptes i objectius d'aprenentatge per a gent que no ha estudiat mai música, i per a les persones que ho han intentat però no se n'han sortit. <br /> <br /> El xilòfon dodecaphènic és un instrument musical que recull les idees bàsiques de la proposta. L'apartat 2 d'aquest document presenta l'instrument i suggereix idees sobre com fer-lo servir. La metodologia és aprendre tocant, és a dir, jugant (en francès ''jouer'' i en anglès ''to play''). L'enfoc d'aquest apartat, doncs, és apte per a infants i grans. Al final de la web trobaràs un apartat sobre com [[Fes-te el teu propixilòfon dodecaphènic|fer-te un xilòfon dodecaphènic]] tu mateixx.<br /> <br /> El següent apartat, dodecaphènia per a principiants, descriu les estructures musicals bàsiques (el llenguatge musical bàsic) en termes únicament sensorials, sense fer servir els termes &quot;tècnics&quot; del llenguatge musical tradicional. I el següent apartat, dodecaphènia per a músics, posa en relació el llengutge sensorial de la dodecaphènia amb el llenguatge i simbologia tradicionals, argumentant els avantatges de l'enfoc dodecaphènic.<br /> <br /> Finalment es presenten una sèrie de temes relacionats (el color de les notes, fes-te el teu xilòfon, etc) i una sèrie de projectes, embrionaris o ja en marxa, relacionats amb la dodecaphènia.<br /> <br /> Totes les propostes que es descriuen en aquesta web, entren al domini públic per a ús no comercial. Aquests continguts estan protegits per la normativa [[Prior Art]] que estableix que no es pot patentar res que s'hagi fet públic prèviament.<br /> <br /> Benvinguts/des!<br /> dodecaphenia@dodecaphenia.org<br /> Darrera modificació: novembre de 2015<br /> <br /> ----<br /> __TOC__<br /> <br /> == Aprendre música intuitivament, amb un xilòfon dodecaphènic ==<br /> [[Aprendre música amb un xilòfon dodecaphènic|Aquesta pàgina]] (en construcció) mostra què és i com construir un xilòfon dodecaphènic, i com fer-lo servir per aprendre música de manera intuitiva, sense els tecnicismes de les classes de música tradicionals. <br /> <br /> == Dodecaphènia per a principiantxs ==<br /> [[Docecaphenia per a principiants|Aquesta pàgina]] va adreçada a persones sense cap mena de formació prèvia que vulguin aprendre música, i també a persones que ho han intentat però no se n'han sortit amb l'aprenentatge tradicional.<br /> <br /> L'objectiu és descriure sensorialment les estructures musicals, donant una visió que simplifica enormement la terminologia i estructures tradicionals, i que permet entrar des del principi en la lectura i escriptura de partitures.<br /> <br /> La pàgina descriu els elements musicals bàsics i proposa objectius i recursos d'aprenentatge.<br /> <br /> == Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals ==<br /> [[Dodecaphenia per musics|Aquest pàgina]] (en construcció) va adreçada a persones amb una certa formació musical que es vulguin deixar sorprendre per les propostes de la Dodecaphènia ;-). La pàgina utilitza els conneixements i la terminologia tradicionals per descriure les alternatives i objectius que la dodecaphènia proposa.<br /> <br /> ----<br /> <br /> == Temes relacionats ==<br /> * [[De quin color són les notes?]]<br /> * [[Fes-te el teu xilòfon dodecaphènic]]<br /> * [[Visió i audició internes]]<br /> * [[El tetraedre de les emocions xineses]]<br /> * [[Acústica musical i tractament del senyal]]<br /> * [[Afinació i temperament musical]]<br /> * [[Dodecaphènia i matemàtiques]]<br /> * [[Luthiers dodecaphènics: eïnes, instruments i materials]]<br /> * [[Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional?]]<br /> * [[Material concret per a l'aprenentatge de la música (o, un racó musical per a l'aula d'infantil)]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia clàssica i harmonia del jazz]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia de jazz]]<br /> * [[Dodecaphènia-ficció: art dodecaphènic, efects especials FX, i altres projectes i propostes]]<br /> ----<br /> <br /> == Embrions i propostes de projectes dodecaphènics ==<br /> [[Projectes ja perfilats, a la recerca de qui vulgui participar | Aquesta pàgina]] descriu projectes relacionats, oberts a la participació<br /> <br /> == Com fer arribar comentaris o participar al projecte ==<br /> [[Com enviar comentaris o participar al projecte Dodecaphènia | Dodecaphènia]]<br /> docecaphenia@dodecaphenia.org<br /> <br /> == Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) ==<br /> [[Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) | drets]]</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaph%C3%A8nia&diff=593 2016-02-29T10:51:32Z

<p>Admin: </p> <hr /> <div>''&quot;El que identifica una percepció com a real, és que els estímuls provinents dels diferents sentits són consistents.&quot;''<br /> <br /> Kenjiro Yoshigasaki, a ''Viatge intern d'un estrany''.<br /> <br /> == Què és la Dodecaphènia ==<br /> <br /> Hi ha moltes persones que no han &quot;estudiat&quot; mai música. I moltes persones que ho han intentat però han &quot;fracassat&quot;. El problema principal és que les metodologies d'aprenentatge tradicionals és basen en un llenguatge simbòlic que, per a molta gent, és molt difícil d'assimilar. La dodecaphènia proposa una alternativa.<br /> <br /> En primer lloc cal partir de la base de que, poc o molt, TOTHOM pot fer música, ja que tot/es tenim oïde i veu per cantar i escoltar música. Si no poguessim ''cantar'', tampoc podriem parlar, ja que el sistema auditiu i fonador és el mateix. <br /> <br /> Cal distingir entre fer música i aprendre l'''estructura'' de la música. L'estructura de la música s'anomena ''llenguatge musical'', i és com la gramàtica de la música. Per fer música no cal connèixer el llenguatge musical, com ho demostren tantes persones que canten o toquen algún instrument sense haver &quot;estudiat música&quot;. Escoltar, ballar, cantar, tocar... Tot això és fer música, i tot/es ho podem fer.<br /> <br /> Connèixer el llenguatge musical ajuda a fer música, i permet llegir i escriure música, però no és imprescindible ni de bon tros.<br /> <br /> La dodecaphènia utilitza un enfoc sensorial basat en l'oïde, el gest, i la vista. L'enfoc de la dodecaphènia és perceptiu, i simplifica la representació <br /> de les estructures musicals bàsiques. A mig termini, l'aprenentatge de la dodecaphènia convergeix cap al llenguatge musical tradicional. <br /> <br /> Aquesta pàgina ofereix eïnes, conceptes i objectius d'aprenentatge per a gent que no ha estudiat mai música, i per a les persones que ho han intentat però no se n'han sortit. <br /> <br /> El xilòfon dodecaphènic és un instrument musical que recull les idees bàsiques de la proposta. L'apartat 2 d'aquest document presenta l'instrument i suggereix idees sobre com fer-lo servir. La metodologia és aprendre tocant, és a dir, jugant (en francès ''jouer'' i en anglès ''to play''). L'enfoc d'aquest apartat, doncs, és apte per a infants i grans. Al final de la web trobaràs un apartat sobre com [[Fes-te el teu propixilòfon dodecaphènic|fer-te un xilòfon dodecaphènic]] tu mateixx.<br /> <br /> El següent apartat, dodecaphènia per a principiants, descriu les estructures musicals bàsiques (el llenguatge musical bàsic) en termes únicament sensorials, sense fer servir els termes &quot;tècnics&quot; del llenguatge musical tradicional. I el següent apartat, dodecaphènia per a músics, posa en relació el llengutge sensorial de la dodecaphènia amb el llenguatge i simbologia tradicionals, argumentant els avantatges de l'enfoc dodecaphènic.<br /> <br /> Finalment es presenten una sèrie de temes relacionats: el color de les notes, fes-te el teu xilòfon, etc.<br /> <br /> Totes les propostes que es descriuen en aquesta web, entren al domini públic per a ús no comercial. Aquests continguts estan protegits per la normativa [[Prior Art]] que estableix que no es pot patentar res que s'hagi fet públic prèviament.<br /> <br /> Benvinguts/des!<br /> dodecaphenia@dodecaphenia.org<br /> Darrera modificació: novembre de 2015<br /> <br /> ----<br /> __TOC__<br /> <br /> == Aprendre música intuitivament, amb un Xylòfon Dodecaphènic ==<br /> [[Aprendre música amb un Xylòfon Dodecaphènic|Aquesta pàgina]] (en construcció) mostra què és i com construir un Xylòfon Dodecaphènic, i com fer-lo servir per aprendre música de manera intuitiva, sense els tecnicismes de les classes de música tradicionals (solfeig). <br /> <br /> == Dodecaphènia per a principiantxs ==<br /> [[Docecaphenia per a principiants|Aquesta pàgina]] va adreçada a persones sense cap mena de formació prèvia que vulguin aprendre música, i també a persones que ho han intentat però no se n'han sortit amb l'aprenentatge tradicional.<br /> <br /> L'objectiu és descriure sensorialment les estructures musicals, donant una visió que simplifica enormement la terminologia i estructures tradicionals, i que permet entrar des del principi en la lectura i escriptura de partitures.<br /> <br /> La pàgina descriu els elements musicals bàsics i proposa objectius i recursos d'aprenentatge.<br /> <br /> == Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals ==<br /> [[Dodecaphenia per musics|Aquest pàgina]] (en construcció) va adreçada a persones amb una certa formació musical que es vulguin deixar sorprendre per les propostes de la Dodecaphènia ;-). La pàgina utilitza els conneixements i la terminologia tradicionals per descriure les alternatives i objectius que la dodecaphènia proposa.<br /> <br /> ----<br /> <br /> == Temes relacionats ==<br /> * [[De quin color són les notes?]]<br /> * [[Fes-te el teu xilòfon dodecaphènic]]<br /> * [[Visió i audició internes]]<br /> * [[El tetraedre de les emocions xineses]]<br /> * [[Acústica musical i tractament del senyal]]<br /> * [[Afinació i temperament musical]]<br /> * [[Dodecaphènia i matemàtiques]]<br /> * [[Luthiers dodecaphènics: eïnes, instruments i materials]]<br /> * [[Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional?]]<br /> * [[Material concret per a l'aprenentatge de la música (o, un racó musical per a l'aula d'infantil)]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia clàssica i harmonia del jazz]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia de jazz]]<br /> * [[Dodecaphènia-ficció: art dodecaphènic, efects especials FX, i altres projectes i propostes]]<br /> ----<br /> <br /> == Embrions i propostes de projectes dodecaphènics ==<br /> [[Projectes ja perfilats, a la recerca de qui vulgui participar | Aquesta pàgina]] descriu projectes relacionats, oberts a la participació<br /> <br /> == Com fer arribar comentaris o participar al projecte ==<br /> [[Com enviar comentaris o participar al projecte Dodecaphènia | Dodecaphènia]]<br /> docecaphenia@dodecaphenia.org<br /> <br /> == Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) ==<br /> [[Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) | drets]]</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaph%C3%A8nia&diff=592 2016-02-26T14:48:59Z

<p>Admin: </p> <hr /> <div>''&quot;El que identifica una percepció com a real, és que els estímuls provinents dels diferents sentits són consistents.&quot;''<br /> <br /> Kenjiro Yoshigasaki, a ''Viatge intern d'un estrany''.<br /> <br /> == Què és la Dodecaphènia ==<br /> <br /> Hi ha moltes persones que no han &quot;estudiat&quot; mai música. I moltes persones que ho han intentat però han &quot;fracassat&quot;. El problema principal és que les metodologies d'aprenentatge tradicionals és basen en un llenguatge musical simbòlic que, per a molta gent, és molt difícil d'assimilar. La dodecaphènia proposa una alternativa.<br /> <br /> En primer lloc cal partir de la base de que, poc o molt, TOTHOM pot fer música, ja que tot/es tenim oïde i veu per cantar i escoltar música. Si no poguessim ''cantar'', tampoc podriem parlar, ja que el sistema auditiu i fonador és el mateix. <br /> <br /> Cal distingir entre fer música i aprendre l'''estructura'' de la música. L'estructura de la música s'anomena ''llenguatge musical'', i és com la gramàtica de la música. Per fer música no cal connèixer el llenguatge musical, com ho demostren tantes persones que canten o toquen algún instrument sense haver &quot;estudiat música&quot;. Escoltar, ballar, cantar, tocar... Tot això és fer música, i tot/es ho podem fer.<br /> <br /> Connèixer el llenguatge musical ajuda a fer música, i permet llegir i escriure música, però no és imprescindible ni de bon tros.<br /> <br /> La Dodecaphènia utilitza un enfoc sensorial, basat principalment en l'oïde, el gest, i la vista. L'enfoc de la Dodecaphènia és perceptiu, i simplifica la representació <br /> de les estructures musicals bàsiques. A més, a mig termini, convergeix cap al llenguatge musical tradicional. <br /> <br /> Aquesta pàgina ofereix eïnes, conceptes i objectius d'aprenentatge per a gent que no ha estudiat mai, i per a les persones que ho han intentat però no se n'han sortit. <br /> <br /> El xilòfon dodecaphènic és un instrument musical que recull les idees bàsiques de la proposta. L'apartat 2 d'aquest document presenta l'instrument i suggereix idees sobre com fer-lo servir. L'objectiu és aprendre les estructures musicals bàsiques intuitivament, sense necessitat de fer-les explícites. La metodologia d'aquest apartat és aprendre tocant (jugant, en francès i anglès). L'enfoc d'aquest apartat, doncs, és apte per a infants i grans. Al final de la web trobaràs un apartat per [[Fes-te el teu propixilòfon dodecaphènic|fer-te un xilòfon dodecaphènic]] tu mateixx.<br /> <br /> El següent apartat, dodecaphènia per a principiants, descriu les estructures musicals bàsiques sensorialment, sense entrar en la terminologia i simbologia tradicionals. I el següent apartat, dodecaphènia per a persones amb formació musical, mostra També descriu els principis de la Dodecaphènia en termes del llenguatge musical tradicional (per a persones amb formació musical), i proposa un seguit de projectes col·laterals, com ara la creació de nous instruments &quot;dodecaphènics&quot;, o de joguines Montesori per a un racó de música per a infants.<br /> <br /> Totes les propostes que es descriuen en aquesta web, entren al domini públic per a ús no comercial. Aquests continguts estan protegits per la normativa [[Prior Art]] que estableix que no es pot patentar res que s'hagi fet públic prèviament.<br /> <br /> Benvinguts/des!<br /> dodecaphenia@dodecaphenia.org<br /> Darrera modificació: novembre de 2015<br /> <br /> ----<br /> __TOC__<br /> <br /> == Aprendre música intuitivament, amb un Xylòfon Dodecaphènic ==<br /> [[Aprendre música amb un Xylòfon Dodecaphènic|Aquesta pàgina]] (en construcció) mostra què és i com construir un Xylòfon Dodecaphènic, i com fer-lo servir per aprendre música de manera intuitiva, sense els tecnicismes de les classes de música tradicionals (solfeig). <br /> <br /> == Dodecaphènia per a principiantxs ==<br /> [[Docecaphenia per a principiants|Aquesta pàgina]] va adreçada a persones sense cap mena de formació prèvia que vulguin aprendre música, i també a persones que ho han intentat però no se n'han sortit amb l'aprenentatge tradicional.<br /> <br /> L'objectiu és descriure sensorialment les estructures musicals, donant una visió que simplifica enormement la terminologia i estructures tradicionals, i que permet entrar des del principi en la lectura i escriptura de partitures.<br /> <br /> La pàgina descriu els elements musicals bàsics i proposa objectius i recursos d'aprenentatge.<br /> <br /> == Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals ==<br /> [[Dodecaphenia per musics|Aquest pàgina]] (en construcció) va adreçada a persones amb una certa formació musical que es vulguin deixar sorprendre per les propostes de la Dodecaphènia ;-). La pàgina utilitza els conneixements i la terminologia tradicionals per descriure les alternatives i objectius que la dodecaphènia proposa.<br /> <br /> ----<br /> <br /> == Temes relacionats ==<br /> * [[De quin color són les notes?]]<br /> * [[Fes-te el teu xilòfon dodecaphènic]]<br /> * [[Visió i audició internes]]<br /> * [[El tetraedre de les emocions xineses]]<br /> * [[Acústica musical i tractament del senyal]]<br /> * [[Afinació i temperament musical]]<br /> * [[Dodecaphènia i matemàtiques]]<br /> * [[Luthiers dodecaphènics: eïnes, instruments i materials]]<br /> * [[Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional?]]<br /> * [[Material concret per a l'aprenentatge de la música (o, un racó musical per a l'aula d'infantil)]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia clàssica i harmonia del jazz]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia de jazz]]<br /> * [[Dodecaphènia-ficció: art dodecaphènic, efects especials FX, i altres projectes i propostes]]<br /> ----<br /> <br /> == Embrions i propostes de projectes dodecaphènics ==<br /> [[Projectes ja perfilats, a la recerca de qui vulgui participar | Aquesta pàgina]] descriu projectes relacionats, oberts a la participació<br /> <br /> == Com fer arribar comentaris o participar al projecte ==<br /> [[Com enviar comentaris o participar al projecte Dodecaphènia | Dodecaphènia]]<br /> docecaphenia@dodecaphenia.org<br /> <br /> == Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) ==<br /> [[Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) | drets]]</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaph%C3%A8nia&diff=591 2016-01-22T11:56:28Z

<p>Admin: </p> <hr /> <div>''&quot;El que identifica una percepció com a real, és que els estímuls provinents dels diferents sentits són consistents.&quot;''<br /> <br /> Kenjiro Yoshigasaki, a ''Viatge intern d'un estrany''.<br /> <br /> == Què és la Dodecaphènia ==<br /> <br /> Hi ha moltes persones que no han &quot;estudiat&quot; mai música. I moltes persones que ho han intentat però han &quot;fracassat&quot;. El problema principal és que les metodologies d'aprenentatge tradicionals és basen en un llenguatge musical simbòlic que, per a molta gent, és molt difícil d'assimilar. La dodecaphènia proposa una alternativa.<br /> <br /> En primer lloc cal partir de la base de que, poc o molt, TOTHOM pot fer música, ja que tot/es tenim oïde i veu per cantar i escoltar música. Si no poguessim ''cantar'', tampoc podriem parlar, ja que el sistema auditiu i fonador és el mateix. <br /> <br /> Cal distingir entre fer música i aprendre l'''estructura'' de la música. L'estructura de la música s'anomena ''llenguatge musical'', i és com la gramàtica de la música. Per fer música no cal connèixer el llenguatge musical, com ho demostren tantes persones que canten o toquen algún instrument sense haver &quot;estudiat música&quot;. Escoltar, ballar, cantar, tocar... Tot això és fer música, i tot/es ho podem fer.<br /> <br /> Connèixer el llenguatge musical ajuda a fer música, i permet llegir i escriure música, però no és imprescindible ni de bon tros.<br /> <br /> La Dodecaphènia utilitza un enfoc sensorial, basat principalment en l'oïde, el gest, i la vista. L'enfoc de la Dodecaphènia és perceptiu, i simplifica la representació <br /> de les estructures musicals bàsiques. A més, a mig termini, convergeix cap al llenguatge musical tradicional. <br /> <br /> Aquesta pàgina ofereix eïnes, conceptes i objectius d'aprenentatge per a gent que no ha estudiat mai, i per a les persones que ho han intentat però no se n'han sortit (dodecaphènia<br /> per a principiants). També descriu els principis de la Dodecaphènia en termes del llenguatge musical tradicional (per a persones amb formació musical), i proposa un seguit de projectes col·laterals, com ara la creació de nous instruments &quot;dodecaphènics&quot;, o de joguines Montesori per a un racó de música per a infants.<br /> <br /> Totes les propostes que es descriuen en aquesta web, entren al domini públic per a ús no comercial. Aquests continguts estan protegits per la normativa [[Prior Art]] que estableix que no es pot patentar res que s'hagi fet públic prèviament.<br /> <br /> Benvinguts/des!<br /> dodecaphenia@dodecaphenia.org<br /> Darrera modificació: novembre de 2015<br /> <br /> ----<br /> __TOC__<br /> <br /> == Aprendre música intuitivament, amb un Xylòfon Dodecaphènic ==<br /> [[Aprendre música amb un Xylòfon Dodecaphènic|Aquesta pàgina]] (en construcció) mostra què és i com construir un Xylòfon Dodecaphènic, i com fer-lo servir per aprendre música de manera intuitiva, sense els tecnicismes de les classes de música tradicionals (solfeig). <br /> <br /> == Dodecaphènia per a illetradxs musicals ==<br /> [[Docecaphenia per a principiants|Aquesta pàgina]] va adreçada a persones sense cap mena de formació prèvia que vulguin aprendre música, i també a persones que ho han intentat però no se n'han sortit amb l'aprenentatge tradicional.<br /> <br /> L'objectiu és descriure sensorialment les estructures musicals, donant una visió que simplifica enormement la terminologia i estructures tradicionals, i que permet entrar des del principi en la lectura i escriptura de partitures.<br /> <br /> La pàgina descriu els elements musicals bàsics i proposa objectius i recursos d'aprenentatge.<br /> <br /> == Dodecaphènia per a persones amb coneixements de llenguatge i teoria musicals ==<br /> [[Dodecaphenia per musics|Aquest pàgina]] (en construcció) va adreçada a persones amb una certa formació musical que es vulguin deixar sorprendre per les propostes de la Dodecaphènia ;-). La pàgina utilitza els conneixements i la terminologia tradicionals per descriure les alternatives i objectius que la dodecaphènia proposa.<br /> <br /> ----<br /> <br /> == Temes relacionats ==<br /> * [[De quin color són les notes?]]<br /> * [[Visió i audició internes]]<br /> * [[El tetraedre de les emocions xineses]]<br /> * [[Acústica musical i tractament del senyal]]<br /> * [[Afinació i temperament musical]]<br /> * [[Dodecaphènia i matemàtiques]]<br /> * [[Luthiers dodecaphènics: eïnes, instruments i materials]]<br /> * [[Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional?]]<br /> * [[Material concret per a l'aprenentatge de la música (o, un racó musical per a l'aula d'infantil)]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia clàssica i harmonia del jazz]]<br /> * [[La teoria musical en els termes de la dodecaphènia: harmonia de jazz]]<br /> * [[Dodecaphènia-ficció: art dodecaphènic, efects especials FX, i altres projectes i propostes]]<br /> ----<br /> <br /> == Embrions i propostes de projectes dodecaphènics ==<br /> [[Projectes ja perfilats, a la recerca de qui vulgui participar | Aquesta pàgina]] descriu projectes relacionats, oberts a la participació<br /> <br /> == Com fer arribar comentaris o participar al projecte ==<br /> [[Com enviar comentaris o participar al projecte Dodecaphènia | Dodecaphènia]]<br /> docecaphenia@dodecaphenia.org<br /> <br /> == Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) ==<br /> [[Autoria de les idees i abús dels drets (all rights reversed) | drets]]</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=590 2015-11-27T16:41:18Z

<p>Admin: </p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de les estructures musicals elementals =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem).<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals elementals ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * ''Nota'' aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * L' ''interval'' entre dos notes és la distància en tecles (semitons) entre les dos notes.<br /> * Escala i melodia. Donada l' ''escala cromàtica'', l'escala que conté les dotze notes de cada octava, una ''escala'' és un subconjunt d'aquestes notes. L'escala cromàtica, doncs, conté totes les escales. La ''melodia'' és una seqüència de notes amb musicalitat, basada generalment en les notes d'una escala donada.<br /> * Acord, harmonia i progressió d'acords: Un ''acord'' són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta. Una seqüència o ''progressió d'acords'' defineix l' ''harmonia'' d'una frase musical.<br /> <br /> * Objectiu, teoria elemental (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala i acord, de les que es deriven la melodia i la progressió harmònica.<br /> <br /> A continuació es descriuen amb més detall les estructures mencionades.<br /> <br /> ===== Nota aïllada =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla o gest amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla o gest que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és la número 60. I per la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per referir-nos a una nota, sovint utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota la seqüència (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En aquest cas la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons (64-60=4).<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. També, donada una nota com a punt de partida, saber produir la nota que està a l'interval desitjat (cantant i, eventualment, tocant).<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions possibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però, és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una ''escala'' és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una ''melodia'' és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. [[Video: un patró]]<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. [[Video:transposarUnPatroEscala]]<br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. [[Video]]<br /> <br /> * Subobjectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Subobjectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> <br /> * Subobjectiu: aprendre les escales més freqüents de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> <br /> Com a referència, a continuació es mostren... <br /> ====== Algunes escales d'us freqüent ======<br /> * escala major<br /> * escala menor natural<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica major<br /> * Pentatònica menor<br /> * De blues<br /> * del Hang<br /> <br /> ====== Altres escales ======<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor [[Video]]<br /> Mode jònic (vegeu l'escala major)<br /> Mode dòric<br /> Mode frigi<br /> Mode lidi<br /> Mode mixolidi<br /> Mode eòlic (vegeu l'escala menor natural)<br /> Mode locri<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * cada 5, 6, 7, 8 etc<br /> * escala disminuida o octatònica<br /> * escala augmentada<br /> * you name it<br /> <br /> ===== L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords =====<br /> En primera aproximació, un ''acord'' és un subconjunt de 3 o més notes que &quot;sonen bé juntes&quot;. <br /> <br /> L'acord ve determinat per la seva estructura intervàlica . Els acords que es van succeint en una frase musical (la ''progressió d'acords''), determinen l' ''harmonia'' de la frase. Sovint varies cançons utilitzen les mateixes progressions harmòniques (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió) [[Audio:progressióPachelbel]]. <br /> <br /> Com diu la [[Audio:cançó]]:<br /> <br /> &quot;Una veu fa una bella melodia,<br /> dues veus fan cantar amb més alegria,<br /> i tres veus juntes fan bella harmonia&quot;<br /> <br /> Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.<br /> <br /> Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica (p.ex, un interval de 4 tecles entre la primera i la segona notes de l'acord, i un interval de 3 tecles entre la segona i la tercera). Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades [[Video:aplicarAcords]].<br /> <br /> Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' ''arpegi'' associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent [[Audio]]. <br /> <br /> Un acord es pot ''traslladar'' o ''trasportar'', desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró [[Audio]].<br /> <br /> Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. ''voicing'') [[Audio]].<br /> <br /> En la teoria clàssica i de jazz [[Ref apartats]] cada acord ve associat a una escala. Per regla general, l'escala asociada a un acord és l'escala en que es basa la melodia durant el fragment en que aquest acord regeix l'harmonia. <br /> <br /> Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. [[Video]]<br /> <br /> * Subobjectiu: aprendre els acords més freqüents (reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre).<br /> * Subobjectiu: aprendre les progressions d'acords més freqüents (reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre).<br /> <br /> ====== Acords tríades (de tres notes) ======<br /> Acords associats a l'escala diatònica:<br /> * Acord perfecte major, modes jònic, lidi i mixolidi<br /> * Acord perfecte menor, modes dòric, frigi i eòlic<br /> * Acord disminuit, mode locri<br /> Altres<br /> * Acord augmentat<br /> <br /> ====== Acords quatríades (de quatre notes) ======<br /> Acords associats a l'escala diatònica<br /> * Acord major amb sèptima major, modes jònic i lidi<br /> * Acord menor amb sèptima, modes dòric, frigi i eòlic<br /> * Acord de sèptima, mode mixolidi<br /> * Acord semidisminuit, mode locri<br /> Altres quatríades<br /> * Acord disminuit, escala<br /> * Acord de sexta<br /> * Acord de quarta suspesa<br /> * Acord de segona suspesa<br /> <br /> ====== Altres acords ======<br /> * Acords amb 5, 6 i 7 notes<br /> <br /> ====== Progressions d'acords freqüents ======<br /> * <br /> ----<br /> <br /> Segons la dodecaphènia, els colors roig, grog i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' ''acord perfecte de Do major'' de la tradició musical. <br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].<br /> <br /> ----</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=589 2015-11-27T16:02:02Z

<p>Admin: /* L&#039;acord, l&#039;harmonia i les progressions d&#039;acords */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de les estructures musicals elementals =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem).<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals elementals ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * ''Nota'' aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * L' ''interval'' entre dos notes és la distància en tecles (semitons) entre les dos notes.<br /> * Escala i melodia. Donada l' ''escala cromàtica'', l'escala que conté les dotze notes de cada octava, una ''escala'' és un subconjunt d'aquestes notes. L'escala cromàtica, doncs, conté totes les escales. La ''melodia'' és una seqüència de notes amb musicalitat, basada generalment en les notes d'una escala donada.<br /> * Acord, harmonia i progressió d'acords: Un ''acord'' són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta. Una seqüència o ''progressió d'acords'' defineix l' ''harmonia'' d'una frase musical.<br /> <br /> * Objectiu, teoria elemental (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala i acord, de les que es deriven la melodia i la progressió harmònica.<br /> <br /> A continuació es descriuen amb més detall les estructures mencionades.<br /> <br /> ===== Nota aïllada =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla o gest amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla o gest que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és la número 60. I per la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per referir-nos a una nota, sovint utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota la seqüència (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En aquest cas la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons (64-60=4).<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. També, donada una nota com a punt de partida, saber produir la nota que està a l'interval desitjat (cantant i, eventualment, tocant).<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions possibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però, és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una ''escala'' és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una ''melodia'' és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. [[Video: un patró]]<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. [[Video:transposarUnPatroEscala]]<br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. [[Video]]<br /> <br /> * Subobjectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Subobjectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> <br /> * Subobjectiu: aprendre les escales més freqüents de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> <br /> Com a referència, a continuació es mostren... <br /> ====== Algunes escales d'us freqüent ======<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor [[Video]]<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> ===== L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords =====<br /> En primera aproximació, un ''acord'' és un subconjunt de 3 o més notes que &quot;sonen bé juntes&quot;. <br /> <br /> L'acord ve determinat per la seva estructura intervàlica . Els acords que es van succeint en una frase musical (la ''progressió d'acords''), determinen l' ''harmonia'' de la frase. Sovint varies cançons utilitzen les mateixes progressions harmòniques (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió) [[Audio:progressióPachelbel]]. <br /> <br /> Com diu la [[Audio:cançó]]:<br /> <br /> &quot;Una veu fa una bella melodia,<br /> dues veus fan cantar amb més alegria,<br /> i tres veus juntes fan bella harmonia&quot;<br /> <br /> Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.<br /> <br /> Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica (p.ex, un interval de 4 tecles entre la primera i la segona notes de l'acord, i un interval de 3 tecles entre la segona i la tercera). Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades [[Video:aplicarAcords]].<br /> <br /> Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' ''arpegi'' associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent [[Audio]]. <br /> <br /> Un acord es pot ''traslladar'' o ''trasportar'', desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró [[Audio]].<br /> <br /> Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. ''voicing'') [[Audio]].<br /> <br /> En la teoria clàssica i de jazz [[Ref apartats]] cada acord ve associat a una escala. Per regla general, l'escala asociada a un acord és l'escala en que es basa la melodia durant el fragment en que aquest acord regeix l'harmonia. <br /> <br /> Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. [[Video]]<br /> <br /> ====== Acords de tres notes ======<br /> Acords associats a l'escala diatònica:<br /> * Acord major, modes jonic (teoria de les escales musicals, webs d'alber vila)<br /> <br /> Mode jònic (vegeu l'escala major)<br /> Mode dòric<br /> Mode frigi<br /> Mode lidi<br /> Mode mixolidi<br /> Mode eòlic (vegeu l'escala menor natural)<br /> Mode locri<br /> <br /> ----<br /> <br /> Segons la dodecaphènia, els colors roig, grog i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' ''acord perfecte de Do major'' de la tradició musical. <br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].<br /> <br /> ----<br /> <br /> ====== Acords de quatre notes ======</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=588 2015-11-27T15:43:04Z

<p>Admin: /* L&#039;escala i la melodia */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de les estructures musicals elementals =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem).<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals elementals ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * ''Nota'' aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * L' ''interval'' entre dos notes és la distància en tecles (semitons) entre les dos notes.<br /> * Escala i melodia. Donada l' ''escala cromàtica'', l'escala que conté les dotze notes de cada octava, una ''escala'' és un subconjunt d'aquestes notes. L'escala cromàtica, doncs, conté totes les escales. La ''melodia'' és una seqüència de notes amb musicalitat, basada generalment en les notes d'una escala donada.<br /> * Acord, harmonia i progressió d'acords: Un ''acord'' són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta. Una seqüència o ''progressió d'acords'' defineix l' ''harmonia'' d'una frase musical.<br /> <br /> * Objectiu, teoria elemental (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala i acord, de les que es deriven la melodia i la progressió harmònica.<br /> <br /> A continuació es descriuen amb més detall les estructures mencionades.<br /> <br /> ===== Nota aïllada =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla o gest amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla o gest que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és la número 60. I per la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per referir-nos a una nota, sovint utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota la seqüència (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En aquest cas la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons (64-60=4).<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. També, donada una nota com a punt de partida, saber produir la nota que està a l'interval desitjat (cantant i, eventualment, tocant).<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions possibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però, és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una ''escala'' és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una ''melodia'' és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. [[Video: un patró]]<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. [[Video:transposarUnPatroEscala]]<br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. [[Video]]<br /> <br /> * Subobjectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Subobjectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> <br /> * Subobjectiu: aprendre les escales més freqüents de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> <br /> Com a referència, a continuació es mostren... <br /> ====== Algunes escales d'us freqüent ======<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor [[Video]]<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> ===== L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords =====<br /> En primera aproximació, un ''acord'' és un subconjunt de 3 o més notes que &quot;sonen bé juntes&quot;. <br /> <br /> L'acord ve determinat per la seva estructura intervàlica . Els acords que es van succeint en una frase musical (la ''progressió d'acords''), determinen l' ''harmonia'' de la frase. Sovint varies cançons utilitzen les mateixes progressions harmòniques (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió) [[Audio:progressióPachelbel]]. <br /> <br /> Com diu la [[Audio:cançó]]:<br /> <br /> &quot;Una veu fa una bella melodia,<br /> dues veus fan cantar amb més alegria,<br /> i tres veus juntes fan bella harmonia&quot;<br /> <br /> Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.<br /> <br /> Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica (p.ex, un interval de 4 tecles entre la primera i la segona notes de l'acord, i un interval de 3 tecles entre la segona i la tercera). Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades [[Video:aplicarAcords]].<br /> <br /> Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' ''arpegi'' associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent [[Audio]]. <br /> <br /> Un acord es pot ''traslladar'' o ''trasportar'', desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró [[Audio]].<br /> <br /> Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. ''voicing'') [[Audio]].<br /> <br /> En la teoria clàssica i de jazz [[Ref apartats]] cada acord ve associat a una escala.<br /> <br /> Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. [[Video]]<br /> ----<br /> <br /> Segons la dodecaphènia, els colors roig, grog i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' ''acord perfecte de Do major'' de la tradició musical. <br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=587 2015-11-25T18:30:14Z

<p>Admin: </p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de les estructures musicals elementals =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem).<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals elementals ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * ''Nota'' aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * L' ''interval'' entre dos notes és la distància en tecles (semitons) entre les dos notes.<br /> * Escala i melodia. Donada l' ''escala cromàtica'', l'escala que conté les dotze notes de cada octava, una ''escala'' és un subconjunt d'aquestes notes. L'escala cromàtica, doncs, conté totes les escales. La ''melodia'' és una seqüència de notes amb musicalitat, basada generalment en les notes d'una escala donada.<br /> * Acord, harmonia i progressió d'acords: Un ''acord'' són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta. Una seqüència o ''progressió d'acords'' defineix l' ''harmonia'' d'una frase musical.<br /> <br /> * Objectiu, teoria elemental (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala i acord, de les que es deriven la melodia i la progressió harmònica.<br /> <br /> A continuació es descriuen amb més detall les estructures mencionades.<br /> <br /> ===== Nota aïllada =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla o gest amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla o gest que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és la número 60. I per la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per referir-nos a una nota, sovint utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota la seqüència (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En aquest cas la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons (64-60=4).<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. També, donada una nota com a punt de partida, saber produir la nota que està a l'interval desitjat (cantant i, eventualment, tocant).<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions possibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però, és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una ''escala'' és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una ''melodia'' és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. [[Video: un patró]]<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. [[Video:transposarUnPatroEscala]]<br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. [[Video]]<br /> <br /> * Subobjectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Subobjectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> <br /> * Subobjectiu: aprendre les escales més freqüents de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> <br /> Com a referència, a continuació es mostren algunes escales d'us freqüent [[Videos]]<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor [[Video]]<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> ===== L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords =====<br /> En primera aproximació, un ''acord'' és un subconjunt de 3 o més notes que &quot;sonen bé juntes&quot;. <br /> <br /> L'acord ve determinat per la seva estructura intervàlica . Els acords que es van succeint en una frase musical (la ''progressió d'acords''), determinen l' ''harmonia'' de la frase. Sovint varies cançons utilitzen les mateixes progressions harmòniques (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió) [[Audio:progressióPachelbel]]. <br /> <br /> Com diu la [[Audio:cançó]]:<br /> <br /> &quot;Una veu fa una bella melodia,<br /> dues veus fan cantar amb més alegria,<br /> i tres veus juntes fan bella harmonia&quot;<br /> <br /> Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.<br /> <br /> Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica (p.ex, un interval de 4 tecles entre la primera i la segona notes de l'acord, i un interval de 3 tecles entre la segona i la tercera). Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades [[Video:aplicarAcords]].<br /> <br /> Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' ''arpegi'' associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent [[Audio]]. <br /> <br /> Un acord es pot ''traslladar'' o ''trasportar'', desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró [[Audio]].<br /> <br /> Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. ''voicing'') [[Audio]].<br /> <br /> En la teoria clàssica i de jazz [[Ref apartats]] cada acord ve associat a una escala.<br /> <br /> Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. [[Video]]<br /> ----<br /> <br /> Segons la dodecaphènia, els colors roig, grog i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' ''acord perfecte de Do major'' de la tradició musical. <br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=586 2015-11-25T18:20:11Z

<p>Admin: /* L&#039;acord, l&#039;harmonia i les progressions d&#039;acords */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de les estructures musicals elementals =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem).<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals elementals ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * ''Nota'' aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * L' ''interval'' entre dos notes és la distància en tecles (semitons) entre les dos notes.<br /> * Escala i melodia. Donada l' ''escala cromàtica'', l'escala que conté les dotze notes de cada octava, una ''escala'' és un subconjunt d'aquestes notes. L'escala cromàtica, doncs, conté totes les escales. La ''melodia'' és una seqüència de notes amb musicalitat, basada generalment en les notes d'una escala donada.<br /> * Acord, harmonia i progressió d'acords: Un ''acord'' són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, un interval de 4 tecles entre la primera i la segona notes de l'acord, i un interval de 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> Una seqüència o ''progressió d'acords'' defineix l' ''harmonia'' d'una frase musical. Sovint varies cançons utilitzen les mateixes progressions harmòniques (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió) [[Audio:progressióPachelbel]]. <br /> <br /> * Objectiu, teoria elemental (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala i acord, de les que es deriven la melodia i la progressió harmònica.<br /> <br /> A continuació es descriuen amb més detall les estructures mencionades.<br /> <br /> ===== Nota aïllada =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla o gest amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla o gest que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és la número 60. I per la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per referir-nos a una nota, sovint utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota la seqüència (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En aquest cas la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons (64-60=4).<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. També, donada una nota com a punt de partida, saber produir la nota que està a l'interval desitjat (cantant i, eventualment, tocant).<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions possibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però, és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una ''escala'' és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una ''melodia'' és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. [[Video: un patró]]<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. [[Video:transposarUnPatroEscala]]<br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. [[Video]]<br /> <br /> * Subobjectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Subobjectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> <br /> * Subobjectiu: aprendre les escales més freqüents de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> <br /> Com a referència, a continuació es mostren algunes escales d'us freqüent [[Videos]]<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor [[Video]]<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> ===== L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords =====<br /> En primera aproximació, un ''acord'' és un subconjunt de 3 o més notes que &quot;sonen bé juntes&quot;. Els acords que es van succeint en una frase musical (la ''progressió d'acords''), determinen l' ''harmonia'' de la frase. <br /> <br /> Com diu la [[Audio:cançó]]:<br /> <br /> &quot;Una veu fa una bella melodia,<br /> dues veus fan cantar amb més alegria,<br /> i tres veus juntes fan bella harmonia&quot;<br /> <br /> Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.<br /> <br /> Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica. És a dir, pels diferents intervals entre les seves notes succesives. Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades [[Video:aplicarAcords]].<br /> <br /> Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' ''arpegi'' associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent [[Audio]]. <br /> <br /> Un acord es pot ''traslladar'' o ''trasportar'', desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró [[Audio]].<br /> <br /> Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. ''voicing'') [[Audio]].<br /> <br /> En la teoria clàssica i de jazz [[Ref apartats]] cada acord ve associat a una escala.<br /> <br /> Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. [[Video]]<br /> ----<br /> <br /> Segons la dodecaphènia, els colors roig, grog i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' ''acord perfecte de Do major'' de la tradició musical. <br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=585 2015-11-25T18:18:08Z

<p>Admin: /* L&#039;escala i la melodia */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de les estructures musicals elementals =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem).<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals elementals ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * ''Nota'' aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * L' ''interval'' entre dos notes és la distància en tecles (semitons) entre les dos notes.<br /> * Escala i melodia. Donada l' ''escala cromàtica'', l'escala que conté les dotze notes de cada octava, una ''escala'' és un subconjunt d'aquestes notes. L'escala cromàtica, doncs, conté totes les escales. La ''melodia'' és una seqüència de notes amb musicalitat, basada generalment en les notes d'una escala donada.<br /> * Acord, harmonia i progressió d'acords: Un ''acord'' són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, un interval de 4 tecles entre la primera i la segona notes de l'acord, i un interval de 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> Una seqüència o ''progressió d'acords'' defineix l' ''harmonia'' d'una frase musical. Sovint varies cançons utilitzen les mateixes progressions harmòniques (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió) [[Audio:progressióPachelbel]]. <br /> <br /> * Objectiu, teoria elemental (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala i acord, de les que es deriven la melodia i la progressió harmònica.<br /> <br /> A continuació es descriuen amb més detall les estructures mencionades.<br /> <br /> ===== Nota aïllada =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla o gest amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla o gest que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és la número 60. I per la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per referir-nos a una nota, sovint utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota la seqüència (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En aquest cas la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons (64-60=4).<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. També, donada una nota com a punt de partida, saber produir la nota que està a l'interval desitjat (cantant i, eventualment, tocant).<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions possibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però, és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una ''escala'' és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una ''melodia'' és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. [[Video: un patró]]<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. [[Video:transposarUnPatroEscala]]<br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. [[Video]]<br /> <br /> * Subobjectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Subobjectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> <br /> * Subobjectiu: aprendre les escales més freqüents de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> <br /> Com a referència, a continuació es mostren algunes escales d'us freqüent [[Videos]]<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor [[Video]]<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> ===== L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords =====<br /> En primera aproximació, un acord és un subconjunt de 3 o més notes que &quot;sonen bé juntes&quot;. Els acords que es van succeint en una frase musical (la progressió d'acords), determinen l'harmonia de la frase. <br /> <br /> Com diu la [[Audio:cançó]]:<br /> <br /> &quot;Una veu fa una bella melodia,<br /> dues veus fan cantar amb més alegria,<br /> i tres veus juntes fan bella harmonia&quot;<br /> <br /> Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.<br /> <br /> Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica. És a dir, pels diferents intervals entre les seves notes succesives. Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades [[Video:aplicarAcords]].<br /> <br /> Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' ''arpegi'' associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent [[Audio]]. <br /> <br /> Un acord es pot ''traslladar'' o ''trasportar'', desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró [[Audio]].<br /> <br /> Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. ''voicing'') [[Audio]].<br /> <br /> En la teoria clàssica i de jazz [[Ref apartats]] cada acord ve associat a una escala.<br /> <br /> Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. [[Video]]<br /> ----<br /> <br /> Segons la dodecaphènia, els colors roig, grog i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' ''acord perfecte de Do major'' de la tradició musical. <br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=584 2015-11-24T16:17:10Z

<p>Admin: /* Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de les estructures musicals elementals =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem).<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals elementals ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * ''Nota'' aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * L' ''interval'' entre dos notes és la distància en tecles (semitons) entre les dos notes.<br /> * Escala i melodia. Donada l' ''escala cromàtica'', l'escala que conté les dotze notes de cada octava, una ''escala'' és un subconjunt d'aquestes notes. L'escala cromàtica, doncs, conté totes les escales. La ''melodia'' és una seqüència de notes amb musicalitat, basada generalment en les notes d'una escala donada.<br /> * Acord, harmonia i progressió d'acords: Un ''acord'' són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, un interval de 4 tecles entre la primera i la segona notes de l'acord, i un interval de 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> Una seqüència o ''progressió d'acords'' defineix l' ''harmonia'' d'una frase musical. Sovint varies cançons utilitzen les mateixes progressions harmòniques (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió) [[Audio:progressióPachelbel]]. <br /> <br /> * Objectiu, teoria elemental (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala i acord, de les que es deriven la melodia i la progressió harmònica.<br /> <br /> A continuació es descriuen amb més detall les estructures mencionades.<br /> <br /> ===== Nota aïllada =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla o gest amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla o gest que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és la número 60. I per la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per referir-nos a una nota, sovint utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota la seqüència (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En aquest cas la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons (64-60=4).<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. També, donada una nota com a punt de partida, saber produir la nota que està a l'interval desitjat (cantant i, eventualment, tocant).<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions possibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però, és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una escala és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una melodia és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. [[Video: un patró]]<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. [[Video:transposarUnPatroEscala]]<br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. [[Video]]<br /> <br /> * Subobjectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Subobjectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> <br /> * Subobjectiu: aprendre les escales més freqüents de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> <br /> Com a referència, a continuació es mostren algunes escales d'us freqüent [[Videos]]<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor [[Video]]<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> <br /> ===== L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords =====<br /> En primera aproximació, un acord és un subconjunt de 3 o més notes que &quot;sonen bé juntes&quot;. Els acords que es van succeint en una frase musical (la progressió d'acords), determinen l'harmonia de la frase. <br /> <br /> Com diu la [[Audio:cançó]]:<br /> <br /> &quot;Una veu fa una bella melodia,<br /> dues veus fan cantar amb més alegria,<br /> i tres veus juntes fan bella harmonia&quot;<br /> <br /> Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.<br /> <br /> Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica. És a dir, pels diferents intervals entre les seves notes succesives. Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades [[Video:aplicarAcords]].<br /> <br /> Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' ''arpegi'' associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent [[Audio]]. <br /> <br /> Un acord es pot ''traslladar'' o ''trasportar'', desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró [[Audio]].<br /> <br /> Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. ''voicing'') [[Audio]].<br /> <br /> En la teoria clàssica i de jazz [[Ref apartats]] cada acord ve associat a una escala.<br /> <br /> Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. [[Video]]<br /> ----<br /> <br /> Segons la dodecaphènia, els colors roig, grog i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' ''acord perfecte de Do major'' de la tradició musical. <br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=583 2015-11-24T15:55:00Z

<p>Admin: /* Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de l&#039;estructura musical */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de les estructures musicals elementals =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem).<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * ''Nota'' aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * L' ''interval'' entre dos notes és la distància en tecles (semitons) entre les dos notes.<br /> * Escala i melodia. Donada l' ''escala cromàtica'', l'escala que conté les dotze notes de cada octava, una ''escala'' és un subconjunt d'aquestes notes. L'escala cromàtica, doncs, conté totes les escales.<br /> <br /> La ''melodia'' és una seqüència de notes amb musicalitat, basada generalment en les notes d'una escala donada.<br /> <br /> * Acord, harmonia i progressió d'acords: Un ''acord'' són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, un interval de 4 tecles entre la primera i la segona notes de l'acord, i un interval de 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> <br /> Una seqüència o ''progressió d'acords'' defineix l' ''harmonia'' d'una frase musical. Sovint varies cançons utilitzen les mateixes progressions harmòniques (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió) [[Audio:progressióPachelbel]]. <br /> <br /> * Objectiu, teoria elemental (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala i acord, de les que es deriven la melodia i la progressió harmònica.<br /> <br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En tots els casos la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons.<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. O donada una nota de partida, saber produir l'interval desitjat.<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions de tecles posibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una escala és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una melodia és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. L'anàlisi estructural d'una melodia consisteix en determinar quina escala fa servir, les frases que utilitza i les relacions intervàliques entre les notes. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. <br /> <br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. <br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Objectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent. Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent). <br /> * Objectiu: aprendre les escales de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> En els apartats de teoria classsica i de jazz, veurem els següents exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> <br /> ===== L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords =====<br /> En primera aproximació, un acord és un subconjunt de 3 o més notes que &quot;sonen bé juntes&quot;. Els acords que es van succeint en una frase musical (la progressió d'acords), determinen l'harmonia de la frase. <br /> <br /> Com diu la [[Audio:cançó]]:<br /> <br /> &quot;Una veu fa una bella melodia,<br /> dues veus fan cantar amb més alegria,<br /> i tres veus juntes fan bella harmonia&quot;<br /> <br /> Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.<br /> <br /> Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica. És a dir, pels diferents intervals entre les seves notes succesives. Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades [[Video:aplicarAcords]].<br /> <br /> Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' ''arpegi'' associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent [[Audio]]. <br /> <br /> Un acord es pot ''traslladar'' o ''trasportar'', desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró [[Audio]].<br /> <br /> Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. ''voicing'') [[Audio]].<br /> <br /> En la teoria clàssica i de jazz [[Ref apartats]] cada acord ve associat a una escala.<br /> <br /> Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. [[Video]]<br /> ----<br /> <br /> Segons la dodecaphènia, els colors roig, grog i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' ''acord perfecte de Do major'' de la tradició musical. <br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=582 2015-11-24T15:51:35Z

<p>Admin: /* Inventari d&#039;estructures musicals */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de l'estructura musical =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * ''Nota'' aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * L' ''interval'' entre dos notes és la distància en tecles (semitons) entre les dos notes.<br /> * Escala i melodia. Donada l' ''escala cromàtica'', l'escala que conté les dotze notes de cada octava, una ''escala'' és un subconjunt d'aquestes notes. L'escala cromàtica, doncs, conté totes les escales.<br /> <br /> La ''melodia'' és una seqüència de notes amb musicalitat, basada generalment en les notes d'una escala donada.<br /> <br /> * Acord, harmonia i progressió d'acords: Un ''acord'' són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, un interval de 4 tecles entre la primera i la segona notes de l'acord, i un interval de 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> <br /> Una seqüència o ''progressió d'acords'' defineix l' ''harmonia'' d'una frase musical. Sovint varies cançons utilitzen les mateixes progressions harmòniques (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió) [[Audio:progressióPachelbel]]. <br /> <br /> * Objectiu, teoria elemental (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala i acord, de les que es deriven la melodia i la progressió harmònica.<br /> <br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En tots els casos la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons.<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. O donada una nota de partida, saber produir l'interval desitjat.<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions de tecles posibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una escala és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una melodia és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. L'anàlisi estructural d'una melodia consisteix en determinar quina escala fa servir, les frases que utilitza i les relacions intervàliques entre les notes. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. <br /> <br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. <br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Objectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent. Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent). <br /> * Objectiu: aprendre les escales de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> En els apartats de teoria classsica i de jazz, veurem els següents exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> <br /> ===== L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords =====<br /> En primera aproximació, un acord és un subconjunt de 3 o més notes que &quot;sonen bé juntes&quot;. Els acords que es van succeint en una frase musical (la progressió d'acords), determinen l'harmonia de la frase. <br /> <br /> Com diu la [[Audio:cançó]]:<br /> <br /> &quot;Una veu fa una bella melodia,<br /> dues veus fan cantar amb més alegria,<br /> i tres veus juntes fan bella harmonia&quot;<br /> <br /> Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.<br /> <br /> Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica. És a dir, pels diferents intervals entre les seves notes succesives. Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades [[Video:aplicarAcords]].<br /> <br /> Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' ''arpegi'' associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent [[Audio]]. <br /> <br /> Un acord es pot ''traslladar'' o ''trasportar'', desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró [[Audio]].<br /> <br /> Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. ''voicing'') [[Audio]].<br /> <br /> En la teoria clàssica i de jazz [[Ref apartats]] cada acord ve associat a una escala.<br /> <br /> Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. [[Video]]<br /> ----<br /> <br /> Segons la dodecaphènia, els colors roig, grog i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' ''acord perfecte de Do major'' de la tradició musical. <br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=581 2015-11-24T15:38:16Z

<p>Admin: /* Inventari d&#039;estructures musicals */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de l'estructura musical =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * ''Nota'' aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * L' ''interval'' entre dos notes és la distància entre dos notes, tocades successivament (ascendent o descendent) o simultània. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala i melodia: L'octava, hem vist, conté 12 notes (les 12 tecles per octava del xilòfon). Una escala, aleshores, és un subconjunt d'aquestes notes. Les escales més comuns tenen 7, 5 o 12 notes per octava. L'escala cromàtica és el nom que pren l'escala completa, amb les 12 notes per octava, i inclou, per tant, totes les escales possibles.<br /> <br /> La melodia és una seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord, harmonia i progressió d'acords: Un acord són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, 4 tecles entre la primera i la segona notes, i 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> <br /> Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), són coherents amb l'harmonia.<br /> <br /> Una progressió d'acords és la seqüència d'acords implícita o explícita que una frase musical segueix. Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió) [[Audio:progressióPachelbel]]. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre en aquest ordre. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. Progressivament i al mateix temps, cal aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords.<br /> <br /> * Objectiu de &quot;teoria&quot; (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala, melodia, acord, harmonia, progressió d'acords.<br /> <br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En tots els casos la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons.<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. O donada una nota de partida, saber produir l'interval desitjat.<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions de tecles posibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una escala és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una melodia és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. L'anàlisi estructural d'una melodia consisteix en determinar quina escala fa servir, les frases que utilitza i les relacions intervàliques entre les notes. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. <br /> <br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. <br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Objectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent. Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent). <br /> * Objectiu: aprendre les escales de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> En els apartats de teoria classsica i de jazz, veurem els següents exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> <br /> ===== L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords =====<br /> En primera aproximació, un acord és un subconjunt de 3 o més notes que &quot;sonen bé juntes&quot;. Els acords que es van succeint en una frase musical (la progressió d'acords), determinen l'harmonia de la frase. <br /> <br /> Com diu la [[Audio:cançó]]:<br /> <br /> &quot;Una veu fa una bella melodia,<br /> dues veus fan cantar amb més alegria,<br /> i tres veus juntes fan bella harmonia&quot;<br /> <br /> Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.<br /> <br /> Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica. És a dir, pels diferents intervals entre les seves notes succesives. Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades [[Video:aplicarAcords]].<br /> <br /> Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' ''arpegi'' associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent [[Audio]]. <br /> <br /> Un acord es pot ''traslladar'' o ''trasportar'', desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró [[Audio]].<br /> <br /> Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. ''voicing'') [[Audio]].<br /> <br /> En la teoria clàssica i de jazz [[Ref apartats]] cada acord ve associat a una escala.<br /> <br /> Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. [[Video]]<br /> ----<br /> <br /> Segons la dodecaphènia, els colors roig, grog i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' ''acord perfecte de Do major'' de la tradició musical. <br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=580 2015-11-23T16:35:20Z

<p>Admin: /* L&#039;acord, l&#039;harmonia i les progressions d&#039;acords */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de l'estructura musical =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques que treballarem són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica (la del xilòfon, 12 notes per octava) inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, 4 tecles entre la primera i la segona notes, i 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> * Harmonia: els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), són coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és la seqüència d'acords implícita o explícita que una frase musical segueix. Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió). <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre en aquest ordre. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. Progressivament i al mateix temps, cal aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords.<br /> <br /> * Objectiu de &quot;teoria&quot; (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala, melodia, acord, harmonia, progressió d'acords.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En tots els casos la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons.<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. O donada una nota de partida, saber produir l'interval desitjat.<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions de tecles posibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una escala és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una melodia és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. L'anàlisi estructural d'una melodia consisteix en determinar quina escala fa servir, les frases que utilitza i les relacions intervàliques entre les notes. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. <br /> <br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. <br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Objectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent. Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent). <br /> * Objectiu: aprendre les escales de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> En els apartats de teoria classsica i de jazz, veurem els següents exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> <br /> ===== L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords =====<br /> En primera aproximació, un acord és un subconjunt de 3 o més notes que &quot;sonen bé juntes&quot;. Els acords que es van succeint en una frase musical (la progressió d'acords), determinen l'harmonia de la frase. <br /> <br /> Com diu la [[Audio:cançó]]:<br /> <br /> &quot;Una veu fa una bella melodia,<br /> dues veus fan cantar amb més alegria,<br /> i tres veus juntes fan bella harmonia&quot;<br /> <br /> Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.<br /> <br /> Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica. És a dir, pels diferents intervals entre les seves notes succesives. Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades [[Video:aplicarAcords]].<br /> <br /> Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' ''arpegi'' associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent [[Audio]]. <br /> <br /> Un acord es pot ''traslladar'' o ''trasportar'', desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró [[Audio]].<br /> <br /> Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. ''voicing'') [[Audio]].<br /> <br /> En la teoria clàssica i de jazz [[Ref apartats]] cada acord ve associat a una escala.<br /> <br /> Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. [[Video]]<br /> ----<br /> <br /> Segons la dodecaphènia, els colors roig, grog i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' ''acord perfecte de Do major'' de la tradició musical. <br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=579 2015-11-23T16:34:06Z

<p>Admin: /* L&#039;escala i la melodia */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de l'estructura musical =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques que treballarem són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica (la del xilòfon, 12 notes per octava) inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, 4 tecles entre la primera i la segona notes, i 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> * Harmonia: els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), són coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és la seqüència d'acords implícita o explícita que una frase musical segueix. Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió). <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre en aquest ordre. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. Progressivament i al mateix temps, cal aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords.<br /> <br /> * Objectiu de &quot;teoria&quot; (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala, melodia, acord, harmonia, progressió d'acords.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En tots els casos la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons.<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. O donada una nota de partida, saber produir l'interval desitjat.<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions de tecles posibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una escala és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una melodia és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. L'anàlisi estructural d'una melodia consisteix en determinar quina escala fa servir, les frases que utilitza i les relacions intervàliques entre les notes. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. <br /> <br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. <br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Objectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent. Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent). <br /> * Objectiu: aprendre les escales de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> En els apartats de teoria classsica i de jazz, veurem els següents exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> <br /> ===== L'acord, l'harmonia i les progressions d'acords =====<br /> En primera aproximació, un acord és un subconjunt de 3 o més notes que &quot;sonen bé juntes&quot;. Els acords que es van succeint en una frase musical (la progressió d'acords), determinen l'harmonia de la frase. <br /> <br /> Com diu la [[Audio:cançó]]:<br /> <br /> &quot;Una veu fa una bella melodia,<br /> dues veus fan cantar amb més alegria,<br /> i tres veus juntes fan bella harmonia&quot;<br /> <br /> Es diu que la guitarra popular és un instrument harmònic perquè sovint acompanya la cançó amb els acords que li corresponen.<br /> <br /> Un acord queda determinat per la seva estructura intervàlica. És a dir, pels diferents intervals entre les seves notes succesives. Un acord, doncs, també és un patró que es pot dibuixar i aplicar a diferents alçades [[Video:aplicarAcords]].<br /> <br /> Si fem sonar les notes d'un acord una darrera l'altra, direm que estem tocant l' ''arpegi'' associat a l'acord, que pot ser ascendent o descendent [[Audio]]. <br /> <br /> Un acord es pot ''traslladar'' o ''trasportar'', desplaçant a l'agut o al greu totes les notes que el composen, tot mantenint el patró [[Audio]].<br /> <br /> Finalment, combinant escales, les notes de l'acord es poden tocar en qualsevol altre ordre (angl. ''voicing'') [[Audio]].<br /> <br /> En la teoria clàssica i de jazz [[Ref apartats]] cada acord ve associat a una escala.<br /> <br /> Pel que fa a la pràctica, el xilòfon permet individualitzar acords amb molta facilitat, escollint i desplaçant les tecles que el conformen. [[Video]]<br /> ----<br /> <br /> Segons la dodecaphènia, els colors roig, taronja i blau-cel de la foto del Dalai Lama es corresponen a les notes do-mi-sol de l' ''acord perfecte de Do major'' de la tradició musical. <br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=578 2015-11-23T15:59:25Z

<p>Admin: /* L&#039;escala */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de l'estructura musical =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques que treballarem són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica (la del xilòfon, 12 notes per octava) inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, 4 tecles entre la primera i la segona notes, i 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> * Harmonia: els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), són coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és la seqüència d'acords implícita o explícita que una frase musical segueix. Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió). <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre en aquest ordre. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. Progressivament i al mateix temps, cal aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords.<br /> <br /> * Objectiu de &quot;teoria&quot; (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala, melodia, acord, harmonia, progressió d'acords.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En tots els casos la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons.<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. O donada una nota de partida, saber produir l'interval desitjat.<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions de tecles posibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala i la melodia =====<br /> Una escala és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords de la seva progressió d'acords. (Estrictament parlant, al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala original). Recíprocament, una melodia és una seqüència de notes pertanyents a una escala, que juntes tenen sentit musical. L'anàlisi estructural d'una melodia consisteix en determinar quina escala fa servir, les frases que utilitza i les relacions intervàliques entre les notes. <br /> <br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. <br /> <br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. <br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Objectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent. Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent). <br /> * Objectiu: aprendre les escales de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> En els apartats de toeria classsica i de jazz, veurem els següents exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=577 2015-11-23T15:43:22Z

<p>Admin: /* L&#039;escala */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de l'estructura musical =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques que treballarem són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica (la del xilòfon, 12 notes per octava) inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, 4 tecles entre la primera i la segona notes, i 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> * Harmonia: els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), són coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és la seqüència d'acords implícita o explícita que una frase musical segueix. Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió). <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre en aquest ordre. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. Progressivament i al mateix temps, cal aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords.<br /> <br /> * Objectiu de &quot;teoria&quot; (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala, melodia, acord, harmonia, progressió d'acords.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En tots els casos la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons.<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. O donada una nota de partida, saber produir l'interval desitjat.<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions de tecles posibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala bàsica és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure pels intervals entre les seves notes consecutives. De les 12 notes de l'octava, només cal indicar quines pertanyen i quines no pertanyen a l'escala en qüestió. De fet, un escala és un patró que indica quines notes farem servir. És un patró que no cal memoritzar. Es pot dibuixar i aplicar a un teclat o diagrama dodecaphènic. De fet, el piano tradicional mostra el patró de l'escala de Do. Les 7 tecles blanques pertanyen a l'escala, i les 5 tecles negres no. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes aïllades que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap els aguts o cap els greus. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. <br /> <br /> Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu: assimilar l'escala cromàtica, comprendre'n l'estructura, saber-la reconèixer, saber-la generar. <br /> * Objectiu: identificar una escala particular, ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica). Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent. Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent). <br /> * Objectiu: aprendre les escales de la tradició clàssica i de jazz (vegeu els apartats [[Apartat:la teoria classica des de la dodecaphènia]], [[Apartat:la teoria de jazz des de la dodecaphènia]])<br /> <br /> En els apartats de toeria classsica i de jazz, veurem els següents exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, tonalitat i traslació, les 7 inversions, major i menor<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * disminuida (cada 3)<br /> * augmentada (cada 4)<br /> * altres escales<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=576 2015-11-23T15:22:03Z

<p>Admin: /* L&#039;interval */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de l'estructura musical =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques que treballarem són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica (la del xilòfon, 12 notes per octava) inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, 4 tecles entre la primera i la segona notes, i 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> * Harmonia: els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), són coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és la seqüència d'acords implícita o explícita que una frase musical segueix. Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió). <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre en aquest ordre. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. Progressivament i al mateix temps, cal aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords.<br /> <br /> * Objectiu de &quot;teoria&quot; (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala, melodia, acord, harmonia, progressió d'acords.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En tots els casos la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons.<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. O donada una nota de partida, saber produir l'interval desitjat.<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir qualsevol escala o acord.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions gestualment succesives.<br /> <br /> El dodecaphènium ens permet crear contextos per practicar els intervals d'un a un. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions de tecles posibles són: <br /> <br /> * Familiaritzar-se amb l'interval de 4 ascendent i descendent: escollim del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * Discriminar l'interval de 4 dels seus veïns (els intervals de 3 i 5): a partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]].<br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 16 és una octava més 4. Per tant 16 és la repetició del 4 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 4 i 16.<br /> <br /> Una manera més lliure de treballar, però és improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=575 2015-11-23T15:01:43Z

<p>Admin: </p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de l'estructura musical =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre =====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques que treballarem són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica (la del xilòfon, 12 notes per octava) inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, 4 tecles entre la primera i la segona notes, i 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> * Harmonia: els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), són coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és la seqüència d'acords implícita o explícita que una frase musical segueix. Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió). <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre en aquest ordre. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. Progressivament i al mateix temps, cal aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords.<br /> <br /> * Objectiu de &quot;teoria&quot; (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala, melodia, acord, harmonia, progressió d'acords.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En tots els casos la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons.<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. O donada una nota de partida, saber produir l'interval desitjat.<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions succesives.<br /> <br /> ====== Exericicis per practicar intervals ======<br /> Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Per familiaritzar-se amb l'interval de 4, escollir del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> <br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ----<br /> Un interval com [[Video:mi_sol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una nota de referència R, és a dir R+(dis1,dis2) o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=574 2015-11-23T14:57:37Z

<p>Admin: /* Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius ====<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de l'estructura musical =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques que treballarem són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica (la del xilòfon, 12 notes per octava) inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, 4 tecles entre la primera i la segona notes, i 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> * Harmonia: els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), són coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és la seqüència d'acords implícita o explícita que una frase musical segueix. Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió). <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre en aquest ordre. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. Progressivament i al mateix temps, cal aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords.<br /> <br /> * Objectiu de &quot;teoria&quot; (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala, melodia, acord, harmonia, progressió d'acords.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En tots els casos la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons.<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. O donada una nota de partida, saber produir l'interval desitjat.<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions succesives.<br /> <br /> ====== Exericicis per practicar intervals ======<br /> Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Per familiaritzar-se amb l'interval de 4, escollir del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> <br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ----<br /> Un interval com [[Video:mi_sol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una nota de referència R, és a dir R+(dis1,dis2) o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=573 2015-11-23T14:48:09Z

<p>Admin: /* Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius<br /> ===== Objectius orals: escoltar (entendre) i generar (cantar o tocar) música, de manera automàtica =====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ===== Objectius lecto-escriptors: escriptura i lectura =====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ===== Objectius de &quot;teòria&quot;: comprensió de l'estructura musical =====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i quines són les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents: reconèixer (identificar el que sentim), generar (cantar o tocar), escriure, llegir i comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (dos notes separades 3 tecles entre sí) farem les següents activitats: <br /> - l'escoltarem en diferents contextos fins arribar a reconeixer-lo, <br /> - cantarem o tocarem fragments en que apareixi aquest interval de manera intencional, <br /> - &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, <br /> - llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3, <br /> - i finalment, quan haguem ''comprès'' l'interval, serem capacxs d'identificar-lo, generar-lo i descriure'l: &quot;sento un interval de 3, canto un interval de 3&quot;.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques que treballarem són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica (la del xilòfon, 12 notes per octava) inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (p.ex, 4 tecles entre la primera i la segona notes, i 3 tecles entre la segona i la tercera). <br /> * Harmonia: els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), són coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és la seqüència d'acords implícita o explícita que una frase musical segueix. Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons [[Audio:Paf era un drac magic]], [[Audio:Canon de Pachelbel]] i [[Audio:Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia]], utilitzen la mateixa progressió). <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre en aquest ordre. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. Progressivament i al mateix temps, cal aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords.<br /> <br /> * Objectiu de &quot;teoria&quot; (refinament de l'anterior): Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites: nota, interval, escala, melodia, acord, harmonia, progressió d'acords.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les ''notes aïllades'' són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha ''intervals'', que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. <br /> <br /> Subojectiu nota: associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes utilitzarem el seu codi MIDI. P.ex., [[Audio:(60,64,67)] denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L' ''interval'' és la distància sonora entre dos notes, medida en ''semitons'' (tants semitons de distància com tecles del xilòfon). L'interval és l'estructura musical bàsica, ja que estableix la relació que hi ha entre les notes, preses de dos en dos.<br /> <br /> Els intervals bàsics són l'''octava'' [[Audio:octava]], de 12 semitons, i el ''semitò'' [[Audio:semitò], d'un semitò. Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. <br /> <br /> Els intervals poden ser ascendents:[[Audio:(60,64)]], descents [[Audio:(64,60)]], o simultànis [[Audio:(60,64)simultani]]. En tots els casos la distància entre les dos notes que hi intervenen és de 4 semitons.<br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen [[Audio:(60,64)]] a [[Audio:(64,72)]], desplaçant la nota més greu [[Audio:(60)]] una octava cap amunt [[Audio:(60+12=72)]], o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). <br /> <br /> Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu [[Audio:(60,64) a (63,67)]]. L'alçada és diferent, però l'estructura és la mateixa.<br /> <br /> * Subobjectiu interval: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. O donada una nota de partida, saber produir l'interval desitjat.<br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota. Això és especialment útil per a instruments &quot;no dodecaphènics&quot;, com la flauta, en que les notes cromàtiques no estan sempre en posicions succesives.<br /> <br /> ====== Exericicis per practicar intervals ======<br /> Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Per familiaritzar-se amb l'interval de 4, escollir del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. Si l'octava és l'interval de 12, l'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> <br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ----<br /> Un interval com [[Video:mi_sol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una nota de referència R, és a dir R+(dis1,dis2) o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=572 2015-11-23T12:23:51Z

<p>Admin: /* Lectura i escriptura */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius bàics: escoltar (sentir i comprendre) i produir (tocar o cantar) música, de manera automàtica ====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ==== Objectius complementaris: lectura i escriptura ====<br /> Si a més dels objectius anteriors també volem aprendre a llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, a partir de la intenció sonora.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percevent automàticament a l'oïde interior com sonarà. És a dir, &quot;cantar&quot; internament una partitura.<br /> <br /> Com hem vist, l'estructura visual i gestual del dodecagrama és equivalent a l'estructura intervàlica del so. D'aquesta manera, escriure i tocar són equivalents. Es tracta d'automatitzar l'associació entre el so que volem tocar (la intenció sonora de la dimensió platònica) i la seva posició gràfica/gestual a l'instrument o dodecagrama. Si el grafisme es l'instrument, quan el toquem sentirem el so corresponent. Si el grafisme es el dodecagrama, el que farem serà escriure la nota a la posició escollida (respectant l'aspecte temporal, naturalment).<br /> <br /> Llegir d'un dodecagrama consisteix en associar la posició de la nota escrita en el gràfic amb la seva percepció sonora (la dimensió visual amb la dimensió platònica), de tal manera que per dins podem saber &quot;com sona&quot; allò que està escrit. L'equivalència amb l'instrument seria senyalar les tecles, sense tocar-les, i anar cantant, ni que sigui internament, què sonaria. <br /> <br /> En el cas de la lectura, donat que l'instrument i el dodecagrama són equivalents, donat el gràfic (partitura) és molt fàcil tocar les tecles que corresponen (gest), però aleshores ens estem saltant el pas per la percepció interna. És millor, en aquest cas, cantar si més no internamant el que anem a tocar en cada instant.<br /> <br /> Quan cantem internament no cal dir els noms de les notes. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha intervals, que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. L'objectiu d'aprenentatge és associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes escriurem, p.ex., (60,64,67) que denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes, medida en tecles del xilòfon o semitons. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents:(60,64) o descents (64,60), i es poden tocar una nota darrera l'altra, o les dos simultàniament. <br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen (60,64) a (64,72), p.ex., desplaçant la nota més greu (60) una octava cap amunt (60+12=72), o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu (re,fa) a (mi,sol).<br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ----<br /> Un interval com [[Video:mi_sol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una nota de referència R, és a dir R+(dis1,dis2) o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=571 2015-11-23T11:56:25Z

<p>Admin: /* Escoltar (sentir) i produir (tocar o cantar) música */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Objectius bàics: escoltar (sentir i comprendre) i produir (tocar o cantar) música, de manera automàtica ====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre (o &quot;entendre&quot;) la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> El primer objectiu busca automatizar l'associació directa entre la dimensió auditiva (el so que sentim) i la dimensió platònica (la percepció interna). El segon objectiu busca automatitzar l'associació directa entre la dimensió platònia (la intenció musical) i la dimensió auditva (el so generat).<br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha intervals, que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. L'objectiu d'aprenentatge és associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes escriurem, p.ex., (60,64,67) que denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes, medida en tecles del xilòfon o semitons. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents:(60,64) o descents (64,60), i es poden tocar una nota darrera l'altra, o les dos simultàniament. <br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen (60,64) a (64,72), p.ex., desplaçant la nota més greu (60) una octava cap amunt (60+12=72), o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu (re,fa) a (mi,sol).<br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ----<br /> Un interval com [[Video:mi_sol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una nota de referència R, és a dir R+(dis1,dis2) o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=570 2015-11-23T11:47:48Z

<p>Admin: 8</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Escoltar (sentir) i produir (tocar o cantar) música ====<br /> Els dos objectius bàsics de l'aprenentatge musical des de la proposta dodecaphènica són aprendre a escoltar i percebre o entendre la música de manera automàtica; i aprendre a produir (cantar, tocar) la música de manera automàtica. De la mateixa manera que, en el llenguatge oral, sentim i entenem el que ens diuen, i parlem per dir el que volem dir. <br /> <br /> Aquesta automatització es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos.<br /> <br /> Per aconseguir-ho, però, cal formular-ho explícitament com a objectiu:<br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha intervals, que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. L'objectiu d'aprenentatge és associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes escriurem, p.ex., (60,64,67) que denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes, medida en tecles del xilòfon o semitons. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents:(60,64) o descents (64,60), i es poden tocar una nota darrera l'altra, o les dos simultàniament. <br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen (60,64) a (64,72), p.ex., desplaçant la nota més greu (60) una octava cap amunt (60+12=72), o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu (re,fa) a (mi,sol).<br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ----<br /> Un interval com [[Video:mi_sol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una nota de referència R, és a dir R+(dis1,dis2) o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=569 2015-11-23T11:37:32Z

<p>Admin: /* Els postulats de la dodecaphènia */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a escoltar i tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha intervals, que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. L'objectiu d'aprenentatge és associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes escriurem, p.ex., (60,64,67) que denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes, medida en tecles del xilòfon o semitons. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents:(60,64) o descents (64,60), i es poden tocar una nota darrera l'altra, o les dos simultàniament. <br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen (60,64) a (64,72), p.ex., desplaçant la nota més greu (60) una octava cap amunt (60+12=72), o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu (re,fa) a (mi,sol).<br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ----<br /> Un interval com [[Video:mi_sol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una nota de referència R, és a dir R+(dis1,dis2) o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=568 2015-11-19T16:42:49Z

<p>Admin: /* L&#039;interval */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha intervals, que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. L'objectiu d'aprenentatge és associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes escriurem, p.ex., (60,64,67) que denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes, medida en tecles del xilòfon o semitons. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents:(60,64) o descents (64,60), i es poden tocar una nota darrera l'altra, o les dos simultàniament. <br /> <br /> Els intervals s' ''inverteixen'' quan invertim l'ordre de les notes que el composen (60,64) a (64,72), p.ex., desplaçant la nota més greu (60) una octava cap amunt (60+12=72), o viceversa (veure [[taula: intervals i inversions]]). Els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu (re,fa) a (mi,sol).<br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ----<br /> Un interval com [[Video:mi_sol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una nota de referència R, és a dir R+(dis1,dis2) o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=567 2015-11-19T16:33:17Z

<p>Admin: /* Notes aïllades */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha intervals, que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. L'objectiu d'aprenentatge és associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> Les notes, com hem vist, se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI per música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (el do del mig) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüència de notes escriurem, p.ex., (60,64,67) que denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals s' ''inverteixen'' quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure [[taula: intervals i inversions]]). I els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu.<br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ----<br /> NOTA:<br /> Fixa't que un interval com [[Video:mi_sol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una nota de referència R, és a dir R+(dis1,dis2) o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=566 2015-11-19T16:31:12Z

<p>Admin: /* L&#039;interval */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha intervals, que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. L'objectiu d'aprenentatge és associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> '''Analíticament''', hem vist anteriorment que les notes se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI de música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (&quot;el do del mig&quot;, vermell) és el número 60. I per la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüencia de notes escriurem, p.ex., (60,64,67) que denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals s' ''inverteixen'' quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure [[taula: intervals i inversions]]). I els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu.<br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir del xilòfon una tecla de cada 5 [[ Video:base+(-4,0,4) ]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ----<br /> NOTA:<br /> Fixa't que un interval com [[Video:mi_sol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una nota de referència R, és a dir R+(dis1,dis2) o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=565 2015-11-19T16:13:27Z

<p>Admin: /* L&#039;interval */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha intervals, que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. L'objectiu d'aprenentatge és associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> '''Analíticament''', hem vist anteriorment que les notes se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI de música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (&quot;el do del mig&quot;, vermell) és el número 60. I per la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüencia de notes escriurem, p.ex., (60,64,67) que denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals s' ''inverteixen'' quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure [[taula: intervals i inversions]]). I els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan desplacem simultàniament les dos notes la mateixa distància, més agut o més greu.<br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir del xilòfon una tecla de cada 5 [[Video:{-4,0,4} ]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5} ]]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8,12} ]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ----<br /> '''Analíticament''', un interval com [[Video:miSol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una de referència R, és a dir R{d1r,d2r} o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=564 2015-11-18T16:26:24Z

<p>Admin: /* L&#039;interval */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha intervals, que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. L'objectiu d'aprenentatge és associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> '''Analíticament''', hem vist anteriorment que les notes se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI de música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (&quot;el do del mig&quot;, vermell) és el número 60. I per la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüencia de notes escriurem, p.ex., (60,64,67) que denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals s' ''inverteixen'' quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure [[taula: intervals i inversions]]). I els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan fem el mateix interval, però partim d'una nota més aguda o més greu. <br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (i pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (assimilar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir del xilòfon una tecla de cada 5 [[Video:{-4,0,4}]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5}]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8,12}]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica), parant atenció als intervals.<br /> <br /> ----<br /> '''Analíticament''', un interval com [[Video:miSol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una de referència R, és a dir R{d1r,d2r} o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=563 2015-11-18T16:19:25Z

<p>Admin: /* Notes aïllades */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen. Entre nota i nota hi ha intervals, que determinen les estructures. <br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota o un context de referència (un acord, una escala, una melodia) i, a partir d'aquí identifiquem les notes. També podem recordar com sona una tecla que hem tocat recentment. L'objectiu d'aprenentatge és associar cada tecla amb la nota que sonarà, i la nota que volem que soni amb la tecla que cal tocar.<br /> <br /> '''Analíticament''', hem vist anteriorment que les notes se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI de música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (&quot;el do del mig&quot;, vermell) és el número 60. I per la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüencia de notes escriurem, p.ex., (60,64,67) que denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals s' ''inverteixen'' quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure [[taula: intervals i inversions]]). I els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan fem el mateix interval, però partim d'una nota més aguda o més greu. <br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (o pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (practicar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir una tecla de cada 5 [[Video:{-4,0,4}]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5}]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8}]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica).<br /> <br /> ----<br /> '''Analíticament''', un interval com [[Video:miSol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una de referència R, és a dir R{d1r,d2r} o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=562 2015-11-18T16:08:45Z

<p>Admin: /* L&#039;interval */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen per formar estructures.<br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota de referència i, a partir d'aquesta, identifiquem la resta de notes ja sigui per la distància amb una altra (interval), o pel seu context en una estructura musical, és a dir, per la seva posició en una escala o acord. L'altre recurs, després de tocar algunes notes, és associar directament algunes notes amb les tecles corresponents. El millor, però, és utilitzar tots els recursos simultàniament, fins que s'assoleixi l'objectiu de reconèixer i produir notes intuïtivament.<br /> <br /> '''Analíticament''', hem vist anteriorment que les notes se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI de música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (&quot;el do del mig&quot;, vermell) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüencia de notes escriurem, p.ex., (60,64,67) que denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ----<br /> NOTA: La part analítica no és imprescindible per seguir el text, però no es complicada i facilita l'anàlisi aritmètica de les estructures.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l' ''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals s' ''inverteixen'' quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure [[taula: intervals i inversions]]). I els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan fem el mateix interval, però partim d'una nota més aguda o més greu. <br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (o pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (practicar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir una tecla de cada 5 [[Video:{-4,0,4}]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5}]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8}]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica).<br /> <br /> ----<br /> '''Analíticament''', un interval com [[Video:miSol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una de referència R, és a dir R{d1r,d2r} o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=561 2015-11-18T15:20:45Z

<p>Admin: /* Notes aïllades */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen per formar estructures.<br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota de referència i, a partir d'aquesta, identifiquem la resta de notes ja sigui per la distància amb una altra (interval), o pel seu context en una estructura musical, és a dir, per la seva posició en una escala o acord. L'altre recurs, després de tocar algunes notes, és associar directament algunes notes amb les tecles corresponents. El millor, però, és utilitzar tots els recursos simultàniament, fins que s'assoleixi l'objectiu de reconèixer i produir notes intuïtivament.<br /> <br /> '''Analíticament''', hem vist anteriorment que les notes se solen númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI de música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (&quot;el do del mig&quot;, vermell) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. Al llarg del text, per expressar una seqüencia de notes escriurem, p.ex., (60,64,67) que denota (do, mi ,sol) de l'octava del mig.<br /> <br /> ----<br /> NOTA: La part analítica no és imprescindible per seguir el text, però no es complicada i facilita l'anàlisi aritmètica de les estructures.<br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l'''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals s'''inverteixen'' quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure [[taula: intervals i inversions]]). I els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan fem el mateix interval, però partim d'una nota més aguda o més greu. <br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (o pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (practicar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir una tecla de cada 5 [[Video:{-4,0,4}]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5}]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8}]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica).<br /> <br /> ----<br /> '''Analíticament''', un interval com [[Video:miSol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una de referència R, és a dir R{d1r,d2r} o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=560 2015-11-18T11:58:44Z

<p>Admin: /* Aprenentatge de les estructures musical seguin el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguint el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la música activa és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats següents. Els 4 objectius bàsics, reconèixer, tocar, escriure i llegir. I ara, a més, comprendre l'estructura.<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3.<br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen per formar estructures.<br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota de referència i, a partir d'aquesta, identifiquem la resta de notes ja sigui per la distància amb una altra (interval), o pel seu context en una estructura musical, és a dir, per la seva posició en una escala o acord (de fet, l'interval és la posició de la nota dins l'escala cromàtica, relativa a una nota de referència). L'altre recurs, com que les notes es repeteixen, és associar directament algunes notes amb les tecles corresponents. El millor és utilitzar tots els recursos simultàniament, fins que s'assoleixi l'objectiu de reconèixer i produir notes intuïtivament que s'esmenta a [[Reconèixer i tocar (o cantar)]] qualsevol nota.<br /> <br /> ----<br /> NOTA: La part analítica no és imprescindible per seguir el text, però no es complicada i facilita l'anàlisi aritmètica de les estructures.<br /> '''Analíticament''', com hem vist anteriorment les notes es poden númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI de música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (&quot;el do del mig&quot;, vermell) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. En el que ve a continuació, per expressar una seqüencia de notes podem escriure (60,64,67), 3 notes (do, mi ,sol). Fixa't que, per contraposició amb els intervals, per expressar notes absolutes utilitzem parèntesis ( , , ). <br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l'''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals s'''inverteixen'' quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure [[taula: intervals i inversions]]). I els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan fem el mateix interval, però partim d'una nota més aguda o més greu. <br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (o pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (practicar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir una tecla de cada 5 [[Video:{-4,0,4}]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5}]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8}]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica).<br /> <br /> ----<br /> '''Analíticament''', un interval com [[Video:miSol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una de referència R, és a dir R{d1r,d2r} o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=559 2015-11-18T11:53:19Z

<p>Admin: /* Lectura i escriptura */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic i el dodecagrama). En aquest cas:<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, senyalar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar, la nota que &quot;sentim&quot; al cap, com si les bandes de la partitura fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció), per verificar que hem assenyalat (o tocat) la banda correcta.<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. A llocs com Anglaterra la solfa s'aprèn així, ''sense dir els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evocar internament el so de les notes, per tal d'evitar de cortcircuitar el pas per la intenció musical.<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguin el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la dodecaphènia és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats anteriors (reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre).<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3. Arribat a aquest punt, no es tracta de fer-ho mecànicament, comptant tecles, sino a nivell d'intenció, cantant-lo interiorment (a partir d'aquí el podem tocar o cantar en veu alta). <br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen per formar estructures.<br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota de referència i, a partir d'aquesta, identifiquem la resta de notes ja sigui per la distància amb una altra (interval), o pel seu context en una estructura musical, és a dir, per la seva posició en una escala o acord (de fet, l'interval és la posició de la nota dins l'escala cromàtica, relativa a una nota de referència). L'altre recurs, com que les notes es repeteixen, és associar directament algunes notes amb les tecles corresponents. El millor és utilitzar tots els recursos simultàniament, fins que s'assoleixi l'objectiu de reconèixer i produir notes intuïtivament que s'esmenta a [[Reconèixer i tocar (o cantar)]] qualsevol nota.<br /> <br /> ----<br /> NOTA: La part analítica no és imprescindible per seguir el text, però no es complicada i facilita l'anàlisi aritmètica de les estructures.<br /> '''Analíticament''', com hem vist anteriorment les notes es poden númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI de música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (&quot;el do del mig&quot;, vermell) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. En el que ve a continuació, per expressar una seqüencia de notes podem escriure (60,64,67), 3 notes (do, mi ,sol). Fixa't que, per contraposició amb els intervals, per expressar notes absolutes utilitzem parèntesis ( , , ). <br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l'''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals s'''inverteixen'' quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure [[taula: intervals i inversions]]). I els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan fem el mateix interval, però partim d'una nota més aguda o més greu. <br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (o pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (practicar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir una tecla de cada 5 [[Video:{-4,0,4}]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5}]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8}]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica).<br /> <br /> ----<br /> '''Analíticament''', un interval com [[Video:miSol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una de referència R, és a dir R{d1r,d2r} o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=558 2015-11-13T16:44:19Z

<p>Admin: /* La música escrita. La partitura dodecaphènica */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. El dodecagrama, la partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, com hem vist anteriorment amb el dodecagrama, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic). En aquest cas (i obviant aquí la notació del ritme):<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, endevinar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar (com si les bandes de la partitura, fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció).<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. ''Això es pot fer sense necessitat de saber els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evitar automatitzar el pas entre la lectura-gràfica i el gest, perquè ens saltariem el pas per la intenció musical (el que sol passar aleshores és que ens recolzem en la memòria muscular, i després s'oblida).<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguin el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la dodecaphènia és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats anteriors (reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre).<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3. Arribat a aquest punt, no es tracta de fer-ho mecànicament, comptant tecles, sino a nivell d'intenció, cantant-lo interiorment (a partir d'aquí el podem tocar o cantar en veu alta). <br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen per formar estructures.<br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota de referència i, a partir d'aquesta, identifiquem la resta de notes ja sigui per la distància amb una altra (interval), o pel seu context en una estructura musical, és a dir, per la seva posició en una escala o acord (de fet, l'interval és la posició de la nota dins l'escala cromàtica, relativa a una nota de referència). L'altre recurs, com que les notes es repeteixen, és associar directament algunes notes amb les tecles corresponents. El millor és utilitzar tots els recursos simultàniament, fins que s'assoleixi l'objectiu de reconèixer i produir notes intuïtivament que s'esmenta a [[Reconèixer i tocar (o cantar)]] qualsevol nota.<br /> <br /> ----<br /> NOTA: La part analítica no és imprescindible per seguir el text, però no es complicada i facilita l'anàlisi aritmètica de les estructures.<br /> '''Analíticament''', com hem vist anteriorment les notes es poden númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI de música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (&quot;el do del mig&quot;, vermell) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. En el que ve a continuació, per expressar una seqüencia de notes podem escriure (60,64,67), 3 notes (do, mi ,sol). Fixa't que, per contraposició amb els intervals, per expressar notes absolutes utilitzem parèntesis ( , , ). <br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l'''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals s'''inverteixen'' quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure [[taula: intervals i inversions]]). I els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan fem el mateix interval, però partim d'una nota més aguda o més greu. <br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (o pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (practicar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir una tecla de cada 5 [[Video:{-4,0,4}]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5}]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8}]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica).<br /> <br /> ----<br /> '''Analíticament''', un interval com [[Video:miSol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una de referència R, és a dir R{d1r,d2r} o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=557 2015-11-13T16:37:29Z

<p>Admin: /* Reconèixer i tocar (o cantar) */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. La partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (percebre, entendre) i tocar (generar) música de manera automàtica. De la mateixa manera que entenem i parlem el llengutage parlat. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, com hem vist anteriorment amb el dodecagrama, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic). En aquest cas (i obviant aquí la notació del ritme):<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, endevinar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar (com si les bandes de la partitura, fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció).<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. ''Això es pot fer sense necessitat de saber els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evitar automatitzar el pas entre la lectura-gràfica i el gest, perquè ens saltariem el pas per la intenció musical (el que sol passar aleshores és que ens recolzem en la memòria muscular, i després s'oblida).<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguin el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la dodecaphènia és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats anteriors (reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre).<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3. Arribat a aquest punt, no es tracta de fer-ho mecànicament, comptant tecles, sino a nivell d'intenció, cantant-lo interiorment (a partir d'aquí el podem tocar o cantar en veu alta). <br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen per formar estructures.<br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota de referència i, a partir d'aquesta, identifiquem la resta de notes ja sigui per la distància amb una altra (interval), o pel seu context en una estructura musical, és a dir, per la seva posició en una escala o acord (de fet, l'interval és la posició de la nota dins l'escala cromàtica, relativa a una nota de referència). L'altre recurs, com que les notes es repeteixen, és associar directament algunes notes amb les tecles corresponents. El millor és utilitzar tots els recursos simultàniament, fins que s'assoleixi l'objectiu de reconèixer i produir notes intuïtivament que s'esmenta a [[Reconèixer i tocar (o cantar)]] qualsevol nota.<br /> <br /> ----<br /> NOTA: La part analítica no és imprescindible per seguir el text, però no es complicada i facilita l'anàlisi aritmètica de les estructures.<br /> '''Analíticament''', com hem vist anteriorment les notes es poden númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI de música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (&quot;el do del mig&quot;, vermell) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. En el que ve a continuació, per expressar una seqüencia de notes podem escriure (60,64,67), 3 notes (do, mi ,sol). Fixa't que, per contraposició amb els intervals, per expressar notes absolutes utilitzem parèntesis ( , , ). <br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l'''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals s'''inverteixen'' quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure [[taula: intervals i inversions]]). I els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan fem el mateix interval, però partim d'una nota més aguda o més greu. <br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (o pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (practicar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir una tecla de cada 5 [[Video:{-4,0,4}]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5}]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8}]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica).<br /> <br /> ----<br /> '''Analíticament''', un interval com [[Video:miSol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una de referència R, és a dir R{d1r,d2r} o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin https://dodecaphenia.org/index.php?title=Dodecaphenia_per_a_principiants&diff=556 2015-11-13T16:34:21Z

<p>Admin: /* Reconèixer i tocar (o cantar) */</p> <hr /> <div>El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos. <br /> <br /> La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el ''llenguatge musical'' (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.<br /> <br /> Qualsevol activitat relacionada amb la música és &quot;fer música&quot;: sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és ''escoltar'' el que sona. L'activitat principal de l'emissor és ''generar el so'' musical. El ''missatge'' s'origina en la ''intenció'' musical del/a músic, i el seu destinatari és la ''percepció'' musical del/a oient.<br /> <br /> L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.<br /> <br /> ----<br /> <br /> __TOC__<br /> === Prèvia: els nivells de l'expressió musical ===<br /> <br /> La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:<br /> <br /> * El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i ''durant'' l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.<br /> * El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets. <br /> * El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments. <br /> * La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.<br /> * L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: &quot;Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia&quot; [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient. <br /> * Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.<br /> * Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.<br /> * L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.<br /> <br /> En el que segueix parlem principalment de les estructures melòdiques i harmòniques.<br /> ----<br /> <br /> === Elements bàsics ===<br /> ==== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ====<br /> Tot el que es descriu aquí parteix de dos &quot;axiomes&quot;: l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota &quot;una octava més alta&quot;).<br /> <br /> El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.<br /> <br /> La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.<br /> <br /> ----<br /> ==== Nota, interval, escala i acord ====<br /> Nota, interval, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.<br /> <br /> El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l&amp;prime;''alçada'' de la nota. <br /> <br /> Pel que fa al temps, cada nota té un moment d&amp;prime;''inici'' i una ''durada''. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (la nota en sí), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.<br /> <br /> NOTA: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.<br /> <br /> Una ''escala'' és qualsevol subconjunt de les 12 notes d'una octava.<br /> <br /> Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir.<br /> <br /> Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].<br /> <br /> Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].<br /> <br /> En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (''arpegis'') [[Audio:arpegiDe7Major]].<br /> <br /> Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan &quot;rasquem&quot; simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El xilòfon dodecaphènic ====<br /> [[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]<br /> <br /> El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.<br /> <br /> En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.<br /> <br /> Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.<br /> <br /> Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [[audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon :-). <br /> <br /> Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un ''sub''conjunt de tecles de l'escala cromàtica.<br /> <br /> Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així [[audio:diatonicaasc]], i en ordre descendent sona així [[audio:diatonicadesc]]). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment ''escala major''. Si la toquem començant per la tecla vermella [[audio:diatonicaDoascdes]], tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.<br /> <br /> El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o ''unisò'' (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o ''octava'' (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el &quot;Joc de la Oca&quot;. Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 [[audio:a3mesa4sonaset]]. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 [[audio:d4mesd3sondset]].<br /> <br /> La taula següent ens permet escoltar tots els intervals possibles dins d'una octava. <br /> <br /> {|class=&quot;wikitable&quot; style=&quot;textalign: center&quot;<br /> |Interval (nombre de tecles o ''semitons'') <br /> | Ascendent <br /> | Descendent <br /> |-<br /> | 0<br /> | [[audio:interval0asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 1<br /> | [[audio:interval1asc]] <br /> | [[audio:interval1des]]<br /> |-<br /> | 2<br /> | [[audio:interval2asc]] <br /> | [[audio:interval2des]]<br /> |-<br /> | 3<br /> | [[audio:interval3asc]] <br /> | [[audio:interval3des]]<br /> |-<br /> | 4<br /> | [[audio:interval4asc]] <br /> | [[audio:interval4des]]<br /> |-<br /> | 5<br /> | [[audio:interval5asc]] <br /> | [[audio:interval5des]]<br /> |-<br /> | 6<br /> | [[audio:interval6asc]] <br /> | [[audio:interval6des]]<br /> |-<br /> | 7<br /> | [[audio:interval7asc]] <br /> | [[audio:interval7des]]<br /> |-<br /> | 8<br /> | [[audio:interval8asc]] <br /> | [[audio:interval8des]]<br /> |-<br /> | 9<br /> | [[audio:interval9asc]] <br /> | [[audio:interval9des]]<br /> |-<br /> | 10<br /> | [[audio:interval10asc]] <br /> | [[audio:interval0des]]<br /> |-<br /> | 11<br /> | [[audio:interval11asc]] <br /> | [[audio:interval11des]]<br /> |-<br /> | 12<br /> | [[audio:interval12asc]] <br /> | [[audio:interval12des]]<br /> |}<br /> <br /> [[Fitxer:Ronaldinho.jpeg|200px]] <br /> <br /> A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4 (tercera major).<br /> <br /> Més endavant mostrarem com el xilòfon ens permet escriure i llegir partitures musicals.<br /> ----<br /> <br /> === Les dimensions simbòlico-sensorials de la música ===<br /> <br /> [[Fitxer:Tetraedre.JPG]]<br /> <br /> Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre. <br /> <br /> * El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la ''intenció''/''percepció'' musical. Allò que &quot;sona&quot; dins el cap quan toquem o cantem. Allò que &quot;volem&quot; tocar o cantar, la ''intenció''. El so que ''percebem'' quan escoltem. És la idea o ''concepció'' platònica de la nota o melodia. És el seu ''significat''.<br /> <br /> * La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El ''so'' pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.<br /> <br /> * La boleta roja correspon a la ''imatge'' i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).<br /> <br /> * La boleta blava representa el ''gest''. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.<br /> <br /> * La boleta verda representa la part ''simbòlica'' de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.<br /> <br /> Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom. <br /> <br /> De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu ''significat''. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament. <br /> <br /> Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de &quot;sentir&quot; música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó. <br /> <br /> En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.<br /> <br /> Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat. <br /> <br /> El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la. <br /> <br /> Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure. <br /> <br /> Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.<br /> <br /> Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem &quot;treure&quot; una cançó). <br /> <br /> Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: &quot;necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?&quot; La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.<br /> <br /> La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.<br /> <br /> Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de &quot;saber música&quot;.<br /> <br /> <br /> NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a [[El tetraedre de les emocions xineses]].<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia ====<br /> Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El ''significat'' d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no &quot;sapiguem música&quot;, quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.<br /> <br /> Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora. <br /> <br /> Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta. <br /> <br /> La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al &quot;primer toc&quot; [[Oïda relativa i oïda absoluta]]. <br /> <br /> La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de ''sentir'' música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan &quot;pensen&quot; en una melodia, el que fan és ''imaginar-la'', com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu [[Visió i audició internes]].<br /> <br /> Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.<br /> <br /> La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.<br /> <br /> ==== La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa ====<br /> La dimensió auditiva és la física de la música. El ''so'' pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.<br /> <br /> El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.<br /> <br /> L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (''absoluta'') de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. [[taula: frequencies cromatica]]<br /> <br /> Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència ''relativa''. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una ''octava''. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), ''l'octava és l'interval més senzill i natural'' de tots. <br /> <br /> Altres característiques del so són el ''timbre'', que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).<br /> <br /> El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so. <br /> <br /> El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== La dimensió visual: color i forma ====<br /> [[Fitxer:ColorsMix.jpg|300px]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article [[De quin color són les notes?]] s'explica l'origen d'aquesta elecció. <br /> <br /> La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava.<br /> [[Imatge:ColorsMetalofon]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un ''color'', i per la seva ''posició'' en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.<br /> <br /> Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de &quot;percebre intervals colòrics&quot; (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).<br /> <br /> En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).<br /> <br /> La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.<br /> <br /> Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim<br /> [[Imatge:ColorsRellotge]][[Audio:CromaticaDoOctavaOberta]]<br /> <br /> Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'&quot;hora&quot; i pel color, i l'interval és l'angle o &quot;interval horari&quot; (les &quot;hores&quot; que passen d'una nota a l'altra).<br /> <br /> Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes.<br /> [[Imatge:ColorsEspiralEnfora]][[Audio:Cromatica2OctavesSolASol]]<br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Imatge:teclatPianoAmbIntervalsIrregulars]]<br /> La disposició de les tecles d'un piano no és &quot;dodecaphènica&quot;. Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major [[audio:teclesBlanques]], i si polsem les 5 negres obtenim l'escala &quot;xina&quot; (pentatònica) [[audio:teclesNegres]]. <br /> <br /> Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano ''&quot;diuen mentides&quot;''.<br /> <br /> [[Imatge:teclatFonsPianoIntervalsRegulars]]<br /> Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.<br /> <br /> [[Fitxer:MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el ''patró'' que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.<br /> ----<br /> <br /> En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.<br /> <br /> ----<br /> ==== La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment ====<br /> [[Fitxer:GestAcordPerfecteMajor.JPG]]<br /> <br /> Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.<br /> <br /> En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.<br /> <br /> ----<br /> <br /> En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.<br /> <br /> ==== La dimensió simbòlica: noms i cardinals ====<br /> Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) [[Imatge:nomsTeclesBlanques]][[Audio:teclesBlanques]], però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena ''alteracions''. <br /> <br /> El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.<br /> <br /> Quin embolic, no? Doncs oblida-ho! <br /> <br /> Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són: <br /> <br /> {do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt [[audio: escala cromàtica]]. <br /> <br /> Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem: <br /> <br /> {0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 [[audio: escala cromàtica tancada]]. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de ''re'' a ''fa'' l'interval és de 3; de ''si'' a ''la'' l'interval és -2 (descendent) [[Imatge:mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la]].<br /> ----<br /> <br /> El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom. <br /> ----<br /> === Els postulats de la dodecaphènia ===<br /> Els postulats de la dodecaphènia són:<br /> <br /> *''Si aprenc les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, puc construir qualsevol escala o acord, ja que tots ells són subconjunts de les 12 notes''. <br /> <br /> *''Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon)''.<br /> <br /> *''La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals''.<br /> <br /> *''La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon''. <br /> <br /> ----<br /> <br /> === Representacions gràfiques de les notes ===<br /> <br /> ==== El rellotge cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes ====<br /> El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.<br /> <br /> [[Fitxer:cercleVirtual.png|500px]]<br /> <br /> En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i l'angle (a cada hora del rellotge una nota). L'interval en hores es correspon a l'interval en semitons.<br /> <br /> Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.<br /> <br /> ----<br /> <br /> ==== El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral ====<br /> ----<br /> ==== La música escrita. La partitura dodecaphènica ====<br /> ----<br /> <br /> === Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia === <br /> ==== Reconèixer i tocar (o cantar) ====<br /> Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (o percebre) i tocar (o generar) música de manera automàtica. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:<br /> <br /> * Objectiu: ''Percebre o reconèixer'' el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Quan sigui possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.<br /> * Objectiu: ''Cantar o tocar'' directament a partir de la ''intenció'' (cantar o tocar el que &quot;sentim&quot; al cap), automàticament. Tocar la nota que &quot;vull&quot; tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem &quot;cantant&quot; una partitura (veure més avall què significa &quot;cantar una partitura&quot;).<br /> <br /> ==== Lectura i escriptura ====<br /> Si a més volem llegir i escriure partitures, com hem vist anteriorment amb el dodecagrama, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic). En aquest cas (i obviant aquí la notació del ritme):<br /> <br /> * Objectiu: ''Escriure'' en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, endevinar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim ''intenció'' de tocar (com si les bandes de la partitura, fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció).<br /> * Objectiu: ''Llegir'' una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme &quot;cantar&quot; una partitura. ''Això es pot fer sense necessitat de saber els noms de les notes!'' <br /> <br /> Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evitar automatitzar el pas entre la lectura-gràfica i el gest, perquè ens saltariem el pas per la intenció musical (el que sol passar aleshores és que ens recolzem en la memòria muscular, i després s'oblida).<br /> <br /> ==== Comprensió de l'estructura musical ====<br /> Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:<br /> <br /> * Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.<br /> * Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem). <br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musical seguin el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre ====<br /> En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la dodecaphènia és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats anteriors (reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre).<br /> <br /> Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després &quot;improvitzarem&quot; petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després &quot;composarem&quot; una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem ''comprès'' l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3. Arribat a aquest punt, no es tracta de fer-ho mecànicament, comptant tecles, sino a nivell d'intenció, cantant-lo interiorment (a partir d'aquí el podem tocar o cantar en veu alta). <br /> <br /> I així per cada estructura que volguem aprendre.<br /> <br /> ==== Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques ====<br /> ===== Inventari d'estructures musicals =====<br /> Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:<br /> * Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.<br /> * Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.<br /> * Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles. <br /> * Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala. <br /> * Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino ''arpegis''). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.<br /> * Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons &quot;Paf era un drac magic&quot;, &quot;Canon de Pachelbel&quot; i &quot;Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia&quot;, utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords. <br /> <br /> L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).<br /> <br /> * Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.<br /> ===== Notes aïllades =====<br /> Les notes aïllades són els elements que es combinen per formar estructures.<br /> <br /> Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-). <br /> <br /> La resta de les persones necessitem una nota de referència i, a partir d'aquesta, identifiquem la resta de notes ja sigui per la distància amb una altra (interval), o pel seu context en una estructura musical, és a dir, per la seva posició en una escala o acord (de fet, l'interval és la posició de la nota dins l'escala cromàtica, relativa a una nota de referència). L'altre recurs, com que les notes es repeteixen, és associar directament algunes notes amb les tecles corresponents. El millor és utilitzar tots els recursos simultàniament, fins que s'assoleixi l'objectiu de reconèixer i produir notes intuïtivament que s'esmenta a [[Reconèixer i tocar (o cantar)]] qualsevol nota.<br /> <br /> ----<br /> NOTA: La part analítica no és imprescindible per seguir el text, però no es complicada i facilita l'anàlisi aritmètica de les estructures.<br /> '''Analíticament''', com hem vist anteriorment les notes es poden númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI de música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano (&quot;el do del mig&quot;, vermell) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. En el que ve a continuació, per expressar una seqüencia de notes podem escriure (60,64,67), 3 notes (do, mi ,sol). Fixa't que, per contraposició amb els intervals, per expressar notes absolutes utilitzem parèntesis ( , , ). <br /> <br /> ===== L'interval =====<br /> L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.<br /> <br /> Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen l'''alfabet'' del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals s'''inverteixen'' quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure [[taula: intervals i inversions]]). I els intervals es ''trasposen'' o ''traslladen'' quan fem el mateix interval, però partim d'una nota més aguda o més greu. <br /> <br /> * Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani. <br /> <br /> Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.<br /> <br /> Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals &quot;entrin pels ulls&quot; (o pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el [[Dodecaphenium]] o el [[CercleCromatic]].<br /> <br /> * Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents. <br /> * Recomanació (practicar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.<br /> <br /> Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són: <br /> <br /> * Escollir una tecla de cada 5 [[Video:{-4,0,4}]].<br /> * A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5}]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers. <br /> * Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8}]]<br /> * Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.<br /> * Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies &quot;dodecaphèniques&quot; (basades en l'escala cromàtica).<br /> <br /> ----<br /> '''Analíticament''', un interval com [[Video:miSol|(64,67)]] es pot escriure de tres maneres: <br /> - Com una parella de notes (64,67) <br /> - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una de referència R, és a dir R{d1r,d2r} o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , }<br /> - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).<br /> <br /> Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. <br /> Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,<br /> <br /> ===== L'escala =====<br /> Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava [[Audio:cromaticaDescAsc]]. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).<br /> <br /> Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic. <br /> <br /> Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.<br /> <br /> Les escales es poden ''transportar'' o ''trasposar'' movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la ''tonalitat'' de l'escala. Les escales també es poden ''invertir'', traslladant la nota més greu una octava cap amunt. <br /> <br /> * Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica. <br /> * Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).<br /> * Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.<br /> * Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).<br /> * Analitzar els intervals que formen l'escala.<br /> <br /> Exemples d'escales i patrons associats:<br /> * Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions<br /> * menor Harmònica<br /> * menor Melòdica<br /> * Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor<br /> * De blues<br /> * del hang<br /> * de tons<br /> * cada 3<br /> * cada 4<br /> <br /> <br /> <br /> ----<br /> <br /> [[Fitxer:Dalai_Lama.jpg|180px]].</div>

Admin