Dodecaphènia

"El que identifica una percepció com a real és que els estímuls provinents dels diferents sentits siguin consistents."

Kenjiro Yoshigasaki, a Viatge intern d'un estrany.

Dodecaphènia és un projecte OBERT A LA PARTICIPACIÓ. L'objectiu d'aquesta pàgina, encara a les beceroles, és mostrar les idees inicials per rebre aportacions de tota mena: idees, comentaris, discussions i gent interessada a participar (redacció de la wiki, construcció d'instrumnets, elaboració de material, desenvolupament de programari, aplicacions, etc). Si vols participar, consulta Com participar al projecte Dodecaphènia.

La dodecaphènia va adreçada a qualsevol persona que s'hi interessi, tant si té coneixements musicals com si no. De tota manera, per tal de fer clars els seus avantatges a persones amb coneixements muscials, alguns paràgrafs d'aquesta web poden ser confusos per a no iniciats. Les mateixes idees, però, s'expliquen en algun altre punt sense "tecnicismes".

CONTACTE: dodecaphenia@dodecaphenia.org

Les dimensions de la percepció musical

"Un pianista virtuós i un conductor de F-1 s'assemblen en una cosa: que no es poden permetre ni per un moment verbalitzar el que estan fent."

Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre.

• El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la intenció musical. Allò que "sona" dins el cap quan toquem o cantem. El so que identifiquem quan escoltem. El cor és la intenció, l'expressió, el kin, el reconeixement, l'emoció...

• La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica i la seva percepció. El so pròpiament dit. Una cantant de blues, una orquestra, un músic de carrer, la ràdio... Ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, harmònics, sobretons, consonància... són termes relacionats amb aquesta dimensió.

• La boleta roja correspon a la imatge i la visió. La imatge del teclat d'un piano, un espectacle piro-musical, la música del cinema mut, l'escenografia de Pink Floyd,... I tots els símbols gràfics associats al llengutage musical (pentagrama, etc).

• La boleta blava representa el gest. La dança, la posició del tracte vocal, la digitació del Saxo, la fononimia de Kodaly...

• La boleta verda representa el pensament i la paraula. La lletra de la canço, els noms de les notes, les abstraccions de la teoria musical,...

La proposta de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell únicament sensorial: relacionar directament el sò, la imatge i el gest amb la intenció, evitant el pensament i la paraula (emisferi esquerra) en la mesura del possible.

NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència colors-notes que es mostra més avall. A efectes de dodecaphènia són arbitraris, però tenen el seu origen a El tetraedre de les emocions xineses.

NOTA: Les capacitats sensorials auditiva i visual NO són iguals en totes les persones. Hi ha qui pot escoltar un CD dins del seu cap, i hi ha qui no. Hi ha qui pot veure un ou sobre el palmell de la seva ma, i hi ha qui no. Vegeu Imatge i audició internes.

Elements bàsics de la dodecaphènia

Resum

La dodecaphènia parteix de l'escala cromàtica (12 notes per octava) com a textura intervàlica bàsica, i medeix tots els intervals en semitons. Així, qualsevol escala és un subconjunt de la cromàtica. L'alçada de les notes es representa amb colors. Pel que fa als instruments, la consistència sensorial s'aconsegueix disposant les 12 notes seqüencialment, de manera que avançar o retrocedir una posició correspongui a pujar o baixar un semitò, i que la distància entre dos posicions qualsevols correspongui al nombre de semitons de l'interval corresponent. El dodecagrama (o pentagrama dodecaphènic) permet escriure i llegir les notes preservant tambè la relació entre distància física i distància intervàlica del so. L'expressió d'intervals, escales i acords directament en semitons simplifica la terminologia, i es poden representar amb patrons que indiquen, gràficament, la seva estructura (forma) i alçada sonora (color). Per mitjà de cercles concèntrics rotatius, el cercle cromàtic/musical permet relacionar alçades absolutes (color) amb escales i acords. Així, la dodecaphènia simplifica el llenguatge i la teoria musical bàsica, tot mantenint la "compatibilitat" amb la notació tradicional, conferint-li un potencial en l'ensenyament/aprenentatge de la música. El xilòfon de tecles mòbils, que permet seleccionar les tecles que volem incloure a l'escala desitjada, és especialment adequat per a la iniciació. Pel que fa a l'execució musical, la dispocició cromàtica de les notes afavoreix una actitut més "atonal" en la improvització i composició musicals, sense excloure la tonalitat.

El xilòfon: tretze notes, dotze intervals

En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles veïnes estan a un semitò de distànica audio: semito. L'alçada de la nota s'identifica pel color, que es repeteix a la tecla que fa tretze, una octava més amunt. Les tecles del metalòfon de la figura es poden deslliçar endins i enfora, tot configurant l'escala desitjada. A la foto, l'escala de blues en Ri m.Video: configuracio del xilofon

Els noms tradicionals de les notes, així com les tecles del piano, estan en la tonalitat de Do major (escala diatònica de Do). Les tecles blanques (do,re,mi,fa,sol,la,si) audio: escala Do major configuren l'escala bàsica de Do major, mentre que les 5 negres audio: tecles negres no tenen nom propi i s'anomenen alteracions. De fet, prenent el nom de les veïnes, i cada nota negra té dos noms: entre do i re tenim do# (do sostingut) o reb (re bemoll).

La dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes i tonalitats, prenent com a base l'escala cromàtica de 12 notes (do,de,re,ri,mi,fa,fo(l),so(l),sa,la,li,si) audio: escala cromàtica. Aquí, totes les notes tenen nom propi (la negra entre do i re aquí s'anomena de, i axí succesivament).

La figura següent mostra els colors de les dotze notes, de do a si, segons la versió actual (susceptible de modificació). A l'article de quin color són les notes? s'explica l'origen d'aquesta elecció.

Forma i color, patró i alçada

Tal com mostra la figura, i contràriament al que passa amb les tecles, els martells del piano mostren les distàncies intervàliques reals. Si ho mirem en els martells, la distància entre do (martell vermell) i mi (martell groc) és de 4 semitons. Partint de do, he d'avançar +4 passos per arribar a mi (tradicionalment, aquest interval s'anomena tercera major). I la distància entre mi (martell grog) i sol (martell blau cel) és de 3 semitons (tercera menor) . Així, la forma o estructura d'aquest acord és un patró: (Arrel, +4, +3), i l'alçada o color és el do (vermell). Es a dir, si apliquem el patró anterior a l'alçada de la nota do i avancem els intervals que s'indiquen, obtenim do (vermell) com a nota arrel, després a +4 trobem el mi (groc), i finalment a +3 del mi trobem el sol (blau cel). Aquest patró (Arrel, +4, +3) s'anomena, tradicionalment, acord perfecte major. Aplicat a do, s'anomena acord de do major.

Les tecles blanques, en canvi, "oculten" aquest fet: hi ha la mateixa distància entre les tecles do i mi, que entre les tecles mi i sol. Les tecles blanques són sensorialment inconsistents! (diuen "mentides") foto: do,mi,sol en tecles blanques.

A la primera foto, Ronaldinho celebra un gol fent el símbol de la tercera major (interval +4). A la foto següent, el Dalai Lama mostra la seva cara plàcida en el marc cromàtic de l'acord de do major.

.

El gest

En un teclat dodecaphènic el gest també respecta les distàncies intervàliques.

El dodecagrama

Utilitzant les dotze bandes de color de la dodecaphènia per representar explícitament les dotze notes de l'octava, el dodecagrama respecta les distàncies intervàliques reals entre les notes, i mostra l'alçada de les notes pel seu color. Les 5 línies negres sobreposades corresponen al pentagrama tradicional.

Aílladament, el pentagrama tradicional tampoc és sensorialment consistent: entre les dos primeres línies (mi i sol) la distància intervàlica real és +3, i entre la segona i la tercera línies (sol i si) la distància real és +4. En la terminologia tradicional, tant el nom de les notes, com la disposició de les tecles, com el pentagrama es basen en l'escala diatònica de do, i qualsevol altra tonalitat necessita "alteracions" (les notes negres del piano).

En el dodecagrama de la figura, les distàncies entre les 5 línies del pentagrama ara sí que respecten les distàncies intervàliques. De fet, un cop tenim les dotze bandes de color, les 5 línies del pentagrama són innecesaries però, al mateix temps que preserven la compatibilitat, funcionen com un patró de referència per la tonalitat de Do. Per a la resta de tonalitats, les línies del pentagrama s'haurien de desplaçar a les bandes corresponents. A l'article dodecagrama per totes les tonalitats es mostren diferents maneres de fer-ho (pentagrama mòbil o linies alterades).

Totes les escales són subconjunts de l'escala cromàtica

Si ens plantegem com objectiu reconèixer, cantar i tocar qualsevol nota i interval de l'escala cromàtica, les dotze tonalitats no són més que "melodies" o subescales de l'escala cromàtica. El que cal evitar és dir els noms de les notes ja que, en cas contrari, per cantar la mateixa melodia a diferents alçades (el que s'anomena transposar) cal expressar el mateix (la mateixa estructura intervàlica) de dotze maneres diferents (les notes que hi intervenen són diferents)!

Quant temps cal per assolir aquest objectiu? Sis mesos? Al capdevall, només són 13 notes i 12 intervals!

Representació de patrons amb el cercle cromàtic/musical. Xifrat d'acords

El cercle cromàtic/musical (en construcció) s'organitza en cercles concèntics que poden girar un respecte l'altre per determinar la posició d'escales i acords.

El fons de color negre simbolitza el silenci. El cercle exterior, amb els dotze colors, representa l'alçada absoluta de les dotze notes (cromàtiques) d'una escala. El següent cercle, en blanc i negre, representa, en aquest cas, el patró de l'escala diatònica. Fent girar aquests dos cercles, un respecte a l'altre, podem determinar quines notes (colors) intervenen en una determinada escala/tonalitat. L'exemple de la figura mostra l'escala diatònica de Do.

Finalment els dos cercles interiors mostren el patró d'un acord (en aquest cas, l'acord que es mostra s'anomena, tradicionalment, acord de dominant o, en aquest cas, acord de sol - blau cel - sèptima). Dels dos cercles, l'exterior mostra quines notes (colors) intervenen a l'acord, i el color del centre indica quina és la nota arrel o fonamental de l'acord (en aquest cas, sol - blau cel).

La representació visual d'acords es pot incorporar al dodecagrama per indicar quin acord ha de sonar en cada moment (el que tradicionalment s'anomena xifrat d'acords, només que aquí els xifrats són gràfics).

A la figura següent es mostra una versió antiga en cartró del cercle cromàtic, i una representació alternativa (amb trapezis) de tres acords diferents.

Eïnes, instruments i materials

Com en el cas del xilòfon, el piano-dodecaphenic de les dos properes figures (en construcció) mostra les característiques dels instruments dodecaphènics: preserva la relació entre les dimensions físiques i les relacions intervàliques, i (opcionalment) permetrà configurar quines notes intervenen en una escala donada.

També es poden realitzar instruments virtuals per ordinador, web, telèfons mòbils i tablets. A la figura següent, un joc virtual senzill, fet amb Scratch. Quan el gat trepitja una zona de color, sona la nota corresponent.

Com alternativa al cercle cromàtic, la figura següent mostra maneres senzilles de representar linealment patrons d'escales i patrons d'acords per al xilòfon.

Més materials: la figura següent mostra una representació cromàtica/temporal del cercle de quintes.

Finalment, encara que no s'ha parlat gaire de ritmes, posant cartes de joc als radis d'una bicicleta es poden reproduir estructures rítmiques.

Els objectius elementals de l'aprenentatge musical: una perspectiva sensorial

En primer lloc, cal tenir en compte que la música és, principalment, una habilitat (angl. skill). En conseqüència, és absolutament imprescindible practicar, practicar i practicar. I això només és possible si es fa amb gust.

A nivell de nota (alçada sonora), els objectius elementals que es proposen són els següents:

1. [Tocar la nota que volem]: Aprendre a tocar el que volem, tocar el que "sentim" dins el cap, com ho fem quan cantem, sense pensar en el nom de les notes. Es tracta d'automatitzar el procés entre intenció i so. Sensorialment, el cicle és el següent: Intenció -> Gest -> So -> Audició -> Identificació. És un cicle de realimentació que ens permet saber immediatament si el que estem tocant és el que voliem tocar. El pensament i la paraula no hi intervenen!
2. [Saber quina nota sona]: També podem identificar una nota a nivell sensorial, sense dir el seu nom. La identificació sensorial és el reconeixement de l'alçada sonora, ja sigui directament en termes de percepció sonora (a mesura que s'entrena l'oïde), ja sigui mitjançant una associcació visual, o mitjançant una associació gestual (associant la nota que sona amb el gest que caldria fer en un instrument per fer-la sonar). En el darrer cas, una manera de mostrar que hem identificat la nota és tocar-la, repetir-la.

alçada, interval.

acords, escales...