Dodecaphènia

"El que identifica una percepció com a real és que els estímuls provinents dels diferents sentits siguin consistents."

Kenjiro Yoshigasaki, a Viatge intern d'un estrany.

Dodecaphènia és un projecte OBERT A LA PARTICIPACIÓ. L'objectiu d'aquesta pàgina, encara a les beceroles, és mostrar les idees inicials per rebre aportacions de tota mena: idees, comentaris, discussions i gent interessada a participar (redacció de la wiki, construcció d'instrumnets, elaboració de material, desenvolupament de programari, aplicacions, etc). Si vols participar, consulta Com participar al projecte Dodecaphènia.

La dodecaphènia va adreçada a qualsevol persona que s'hi interessi, tant si té coneixements musicals com si no. De tota manera, per tal de fer clars els seus avantatges a persones amb coneixements muscials, alguns paràgrafs d'aquesta web poden ser confusos per a no iniciats. Les mateixes idees, però, s'expliquen en algun altre punt sense "tecnicismes".

Les dimensions de la percepció musical

"Un pianista virtuós i un conductor de F-1 s'assemblen en una cosa: que no es poden permetre ni per un moment verbalitzar el que estan fent."

Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre.

• El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la intenció musical. Allò que "sona" dins el cap quan toquem o cantem. El so que identifiquem quan escoltem. El cor és la intenció, l'expressió, el kin, el reconeixement, l'emoció...

• La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica i la seva percepció. El so pròpiament dit. Una cantant de blues, una orquestra, un músic de carrer, la ràdio... Ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, harmònics, sobretons, consonància... són termes relacionats amb aquesta dimensió.

• La boleta roja correspon a la imatge i la visió. La imatge del teclat d'un piano, un espectacle piro-musical, la música del cinema mut, l'escenografia de Pink Floyd,... I tots els símbols gràfics associats al llengutage musical (pentagrama, etc).

• La boleta blava representa el gest. La dança, la posició del tracte vocal, la digitació del Saxo, la fononimia de Kodaly...

• La boleta verda representa el pensament i la paraula. La lletra de la canço, els noms de les notes, les abstraccions de la teoria musical,...

La proposta de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre la música des del pla sensorial: les tres boletes inferiors i la seva relació amb el centre, evitant el pensament i la paraula (emisferi esquerra) en la mesura del possible.

NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència colors-notes que es mostra més avall. A efectes de dodecaphènia són arbitraris, però tenen el seu origen a El tetraedre de les emocions xineses.

NOTA: Les capacitats sensorials sonora i musical NO són iguals en totes les persones. Hi ha qui pot escoltar un CD dins del seu cap, i hi ha qui no. Hi ha qui pot veure un ou sobre el palmell de la seva ma, i hi ha qui no. Vegeu Imatge i audició internes.

Elements bàsics de la dodecaphènia

Resum

La dodecaphènia parteix de l'escala cromàtica (12 notes per octava) com a textura intervàlica bàsica, i medeix tots els intervals en semitons. Així, qualsevol escala és un subconjunt de la cromàtica. L'alçada de les notes es representa amb colors. Pel que fa als instruments, la consistència sensorial s'aconsegueix disposant les 12 notes seqüencialment, de manera que avançar o retrocedir una posició correspongui a pujar o baixar un semitò, i que la distància entre dos posicions qualsevols correspongui al nombre de semitons de l'interval corresponent. El dodecagrama (o pentagrama dodecaphènic) permet escriure i llegir les notes preservant tambè la relació entre distància física i distància intervàlica del so. L'expressió d'intervals, escales i acords directament en semitons simplifica la terminologia, i es poden representar amb patrons que indiquen, gràficament, la seva estructura (forma) i alçada sonora (color). Per mitjà de cercles concèntrics rotatius, el cercle cromàtic/musical permet relacionar alçades absolutes (color) amb escales i acords. Així, la dodecaphènia simplifica el llenguatge i la teoria musical bàsica, tot mantenint la "compatibilitat" amb la notació tradicional, conferint-li un potencial en l'ensenyament/aprenentatge de la música. El xilòfon de tecles mòbils, que permet seleccionar les tecles que volem incloure a l'escala desitjada, és especialment adequat per a la iniciació. Pel que fa a l'execució musical, la dispocició cromàtica de les notes afavoreix una actitut més "atonal" en la improvització i composició musicals, sense excloure la tonalitat.

Tretze notes, dotze intervals

En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles veïnes estan a un semitò de distànica audio: semito. L'alçada de la nota s'identifica pel color, que es repeteix a la tecla que fa tretze, una octava més amunt. Les tecles del metalòfon de la figura es poden deslliçar endins i enfora, tot configurant l'escala desitjada. A la foto, l'escala de blues en Ri m.Video: configuracio del xilofon

Els noms tradicionals de les notes, així com les tecles del piano, estan en la tonalitat de Do major (escala diatònica de Do). Les tecles blanques (do,re,mi,fa,sol,la,si) audio: escala Do major configuren l'escala bàsica de Do major, mentre que les 5 negres audio: tecles negres no tenen nom propi i s'anomenen alteracions. De fet, prenent el nom de les veïnes, i cada nota negra té dos noms: entre do i re tenim do# (do sostingut) o reb (re bemoll).

La dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes i tonalitats, prenent com a base l'escala cromàtica de 12 notes (do,de,re,ri,mi,fa,fo(l),so(l),sa,la,li,si) audio: escala cromàtica. Aquí, totes les notes tenen nom propi (la negra entre do i re aquí s'anomena de, i axí succesivament).

Forma i color

Tal com mostra la figura, i contràriament al que passa amb les tecles, els martells del piano mostren les distàncies intervàliques reals. Si ho mirem en els martells, la distància entre do (martell vermell) i mi (martell groc) és de 4 semitons (partint de do, he d'avançar +4 passos per arribar a mi). I la distància entre mi (martell grog) i sol (martell blau cel) és de 3 semitons (+3). Així, la forma o estructura d'aquest acord és un patró: (Arrel, +4, +3), i l'alçada o color és el do (vermell). Es a dir, si apliquem el patró anterior a l'alçada de la nota do i avancem els intervals que s'indiquen, obtenim do (vermell) com a nota arrel, a +4 trobem el mi (groc), i a +3 trobem el sol (blau cel). Aquest patró (Arrel, +4, +3) s'anomena, tradicionalment, acord perfecte major. Aplicat a do, s'anomena acord de do major.

Les tecles blanques, en canvi, "oculten" aquest fet: hi ha la mateixa distància entre les tecles do i mi, que entre les tecles mi i sol. Les tecles blanques són sensorialment inconsistents! (diuen "mentides") foto: do,mi,sol en tecles blanques.

El gest

En un teclat dodecaphènic el gest també respecta les distàncies intervàliques.

El dodecagrama

Utilitzant les dotze bandes de color de la dodecaphènia per representar explícitament les dotze notes de l'octava, el Fitxer:Dodecagrama respecta les distàncies intervàliques reals entre les notes, i mostra l'alçada de les notes pel seu color. Les 5 línies negres sobreposades corresponen al pentagrama tradicional.

Aílladament, el pentagrama tradicional tampoc és sensorialment consistent: entre les dos primeres línies (mi i sol) la distància intervàlica és +3, i entre la segona i la tercera línies (sol i si) la distància és +4. De la mateixa manera que el nom de les notes (o que la disposició de les tecles en la majoria d'instruments), el pentagrama representa l'escala diatònica de do, i qualsevol altra tonalitat necessita alteracions.

En el dodecagrama de la figura, les distàncies entre les 5 línies del pentagrama sí que respecten les distàncies intervàliques. El que compta en realitat són les bandes de color, i les línies del pentagrama són un patró de referència per la tonalitat de Do. Per a la resta de tonalitats, les línies del pentagrama es desplacen a les bandes corresponents. A l'article dodecagrama per totes les tonalitats es mostren diferents opcions.

Aprendre l'escala cromàtica, tocar les dotze tonalitats diatòniques

Si ens plantegem com objectiu reconèixer, cantar i tocar qualsevol nota i interval de l'escala cromàtica, les dotze tonalitats no són més que "melodies" basades en la cromàtica. El que cal evitar és dir els noms de les notes! Ja que aleshores la mateixa estructura s'expressa de dotze maneres diferents!

Aquest objectiu es pot assolir en sis mesos! Al capdevall, només són 13 notes i 12 intervals.

Els nivells del llenguatge musical

0 El silenci

El silenci abans, després, entre i durant els instants sonors.

1 La textura rítmica

En la nostra cultura, el ritme es basa en la pulsació, el compàs i les fórmules rítmiques. Altres cultures tenen maneres diferents de concebre el ritme (vegeu: concepcions rítmiques no occidentals).

2 El so i la textura intervàlica

La textura i qualitat del so. L'interval mínim a la nostra cultura és el semitò (vegeu: afinació i temperament musical, subdivisions de l'escala en altres cultures).

3 L'escala i la melodia

L'escala és el patró intervàlic sobre el que es construeix la melodia.

4 L'acord i l'harmonia

L'harmonia es construeix sobre la noció d'acord.

5 El discurs musical

Les combinacions melòdiques i harmòniques que configuren ael discurs musical: progressions, cadències, canon, contrapunt, serialisme, etc.

6 Els gèneres musicals

Gèneres clàssics (simfonies, suites, etc) o populars (coplas, son cubano, heavy metal,etc).

7 L'expressió

Tot allò que la música expressa i comunica, tan a l'intèrpret com a qui l'escolta, utilitzant els recursos dels nivells anteriors.

La dodecaphènia busca maneres sensorials de representar el ritme, l'interval, l'escala i l'acord.

Representació del ritme

La representació tradicional del ritme de les notes és simbòlica. De manera temptativa, en el dodecagrama la dimensió temporal representa explícitament el temps. Així, per facilitar la lectura, s'afegeixen subdivisions puntejades dels compasos, les notes s'escriuen en la seva posició d'atac, i es traça una linia horitzontal per expressar la seva durada.

La marca de compàs s'expressa amb un "rellotge" que indica els punts forts, febles i semifebles del compàs. A la figura, un compàs de 3/4, una poliritmia (4/4 3/4) i la clave del son cubano.

Pel que fa el gest, la proposta és utilitzar instruments de percussió (vegeu: el gest i el seguiment del ritme).

El cercle dodecaphènic: Representació d'intervals, escales i acords

La imatge de la figura mostra un cercle cromàtic d'anàlisi intervalica, amb tres nivells concèntrics que poden girar els uns respecte als altres. Sobre un fons negre (silenci), el cercle exterior mostra les dotze notes de l'escala cromàtica (el so). El cercle intermig, mostra en blanc i negre l'escala desitjada (la melodia), i el cercle interior mostra l'acord. El principi es el mateix que en el dodecagrama.

La forma defineix l'estructura i el color l'alçada musical.

Patrons lineals

Per instruments com el teclat, l'estructura de l'escala i els acords es pot representar mitjançant patrons lineals figura patro lineal.

Xifrat d'acords

Els martells del piano, el dodecagrama, el cercle dodecaphènic o els patrons lineals són maneres alternatives per representar xifrats d'acords.