Diferència entre revisions de la pàgina «Dodecaphenia per a principiants»

De dodecaphenia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Línia 20: Línia 20:
 
* El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments.  
 
* El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments.  
 
* La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.
 
* La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.
* L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: "Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia" [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a l'evolució de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient.  
+
* L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: "Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia" [[Audio:canonUnaVeu]]. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient.  
 
* Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.
 
* Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.
 
* Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.
 
* Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.
* L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, és el seu complementari.
+
* L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.
 +
----
 +
=== Octava i semitò: els axiomes de la música occidental ===
 +
Tot el que es descriu aquí parteix de dos "axiomes": l'octava i el semitò. L' ''octava'' indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota "una octava més alta").
 +
 
 +
El ''semitò'' és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu [[temperament]]). D'aquesta manera, ''en una octava hi ha 12 notes''.
 +
 
 +
La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.
 +
 
 
----
 
----
 
=== Nota, escala i acord ===
 
=== Nota, escala i acord ===
Línia 30: Línia 38:
 
El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l′''alçada'' de la nota.  
 
El terme ''nota'' fa referència a dos aspectes: El ''temps'', i l′''alçada'' de la nota.  
  
Pel que fa al temps, cada nota té un moment d'inici i una durada.  
+
Pel que fa al temps, cada nota té un moment d′''inici'' i una ''durada''.  
  
Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es caracteritza per la seva ''alçada absoluta'' (quina nota ''és''), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.
+
Pel que fa a l'alçada (si és ''aguda'' o ''greu''), una nota es pot caracteritzar per la seva ''alçada absoluta'' (quina nota ''és''), i per seva distància o ''interval'' amb una altra nota coneguda.
 
   
 
   
 
NOTA IMPORTANT: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.
 
NOTA IMPORTANT: En la versió actual, la ''dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes''. No al seu temps.
  
Una ''escala'' és un subconjunt de les 12 notes d'una octava. Un cop seleccionada una escala, generem les melodies utilitzant notes únicament d'aquesta escala (si volem, però, al llarg d'una composició també podem canviar d'escala). Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen quina escala estem fent servir (encara que no utilitzem totes les notes d'aquella escala).
+
Una ''escala'' és un subconjunt de les 12 notes d'una octava.
 +
 
 +
Un cop seleccionada una escala, una ''melodia'' és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir (encara que no utilitzem totes les notes d'aquella escala).
 +
 
 
Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].
 
Sobre aquesta escala [[Audio: pentatonicaMenor]] podem fer, per exemple, aquesta melodia [[Audio:cançoPentatonica]].
  
Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords marquen l'estructura harmònica i es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Sintetitzant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]][[Imatge:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:triadaDe7Major]][[Imatge:quatriadaDe7Major]].
+
Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un ''acord'' [[Audio:exemplesAcords]]. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes [[Audio:triadaDeMajor]], en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats [[Audio:quatriadaDe7Major]].
  
 
En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (arpegis) [[Audio:arpegiDe7Major]].
 
En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (arpegis) [[Audio:arpegiDe7Major]].
  
En un segement determinat d'una composició, els acords molt sovint són implícits en les diferents veus que sonen, i la seqüència o progressió d'acords d'una peça (com quan cantem amb una guitarra), determinent l'estructura harmònica de la composició.
+
Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan "rasquem" simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.
 +
 
----
 
----
=== El xilòfon: dotze notes, tretze intervals ===
+
=== El xilòfon dodecaphènic ===
 
[[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]
 
[[Fitxer:Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG|300px]]
  
Línia 52: Línia 64:
 
En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.
 
En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent [[audio:interval1asc]], i quan és descendent [[audio:interval1des]]. Tradicionalment, aquest interval s'anomena ''semitò'', i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.
  
Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Més endavant veurem per què. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.
+
Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent [[audio:interval12asc]], i descendent [[audio:interval12des]]. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la ''mateixa nota'', però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu ''octava''.
  
 
Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon).  
 
Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència [[audio:cromaticaasc]], i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu ''escala cromàtica'' (d'aquí els colors del xilòfon).  

Revisió del 19:05, 20 abr 2015

El primer que cal aclarir és que tothom està capacitat/da per aprendre música. Si no poguéssim cantar, tampoc podríem parlar, ja que els òrgans que fem servir (oïda i aparell fonador) són els mateixos.

La música es pot practicar de manera intuïtiva o, si es vol aprofundir, es pot aprendre el llenguatge musical (la gramàtica de la música). El llenguatge musical ens permet entendre les estructures musicals, comprendre millor la música, i llegir i escriure partitures.

Qualsevol activitat relacionada amb la música és "fer música": sentir, escoltar, recordar, emocionar-se, ballar, imaginar, memoritzar, identificar, cantar, tocar, llegir, escriure, composar, etc. Com que la música és un medi de comunicació, hi ha un emissor/a (el que toca o canta), un receptor/a (el que escolta), i un medi de transmissió (el so). L'activitat principal del receptor és escoltar el que sona. L'activitat principal de l'emissor és generar el so musical. El missatge s'origina en la intenció musical del/a músic, i el seu destinatari és la percepció musical del/a oient.

L'objectiu de la dodecaphènia és executar, escoltar i aprendre música a nivell sensorial: relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat.

Com veurem, alguns aspectes d'aquest objectiu es poden assolir de forma intuïtiva. I per als altres, la dodecaphènia ofereix conceptes simples i eines senzilles que ajuden a assolir-los. La dodecaphènia, partint de conceptes senzills, representacions visuals clares i relacions aritmètiques simples, permet entrar en profunditat en les estructures del llenguatge musical, convergint a poc a poc cap al simbolisme i notació tradicionals.


Els nivells de l'expressió musical

La música és un llenguatge articulat que té, com a mínim, els nivells següents:

  • El silenci. El silenci és el substracte del so. El silenci es produeix abans, després i durant l'execució musical. El silenci sustenta cada nota.
  • El ritme. El ritme dona la cadència de la música, la velocitat, l'estructura rítmica... Hi ha molt pocs gèneres musicals que no tinguin un ritme explícit. El ritme és fonamental a l'hora de conjuntar diferents intèrprets.
  • El so, la seva qualitat, la seva alçada, el timbre, la combinació de sons i/o instruments.
  • La melodia és una seqüencia lineal de notes. Una nota darrera una altra, com en una cançó, com en una de les quatre veus d'una coral, com en el tema d'una composició, etc. En general tenim més facilitat per recordar melodies, que notes aïllades.
  • L'harmonia fa referència a diverses notes sonant simultàniament (encara que sigui de manera implícita). Com diu la cançó: "Una veu fa una bella melodia, dues veus fan cantar amb més alegria, i tres veus, juntes fan bella harmonia" Audio:canonUnaVeu. L'oïda i la memòria també són molt sensibles a la progressió de l'harmonia al llarg d'una peça, encara que sigui de manera subconscient.
  • Les frases musicals, amb la seva harmonia, les seves veus melòdiques, els seus temes, els seus inicis i els seus finals.
  • Els gèneres musicals: valsos, simfonies, masurques, boleros, tangos, reggae, rock, swing, free-jazz, hip-hop, opera, etc. Cada gènere utilitza uns tipus d'instruments, unes maneres de composar o improvisar, unes fórmules rítmiques, unes estructures harmòniques, un estil de vida, unes maneres d'escoltar o ballar, etc.
  • L'expressió. És allò que la peça musical comunica, la intenció dels músics i compositorxs. Són les sensacions globals que perceben lxs oients, tot el que la música els fa sentir. L'expressió és el missatge que la música pretén comunicar. L'expressió se sustenta en el silenci, que és el seu complementari.

Octava i semitò: els axiomes de la música occidental

Tot el que es descriu aquí parteix de dos "axiomes": l'octava i el semitò. L' octava indica que si partim d'un so i anem pujant, cada vegada més agut, arriba un moment en que sentim (percibim) la mateixa nota, però més aguda. Aquest fenomen té un fonament físic. Donat el so d'una corda de guitarra, l'octava és el que sentim si dividim la longitud de la corda en dos (la mateixa nota "una octava més alta").

El semitò és el resultat de dividir l'octava en dotze parts, perceptualment iguals (per veure altres alternatives de subdivisió de l'octava vegeu temperament). D'aquesta manera, en una octava hi ha 12 notes.

La major part de la música occidental es fonamenta en aquest dos axiomes.


Nota, escala i acord

Nota, escala i acord són els elements bàsics de l'estructura musical. El que canvia en el cas de la dodecaphenia és la manera de presentar-los i representar-los.

El terme nota fa referència a dos aspectes: El temps, i l′alçada de la nota.

Pel que fa al temps, cada nota té un moment d′inici i una durada.

Pel que fa a l'alçada (si és aguda o greu), una nota es pot caracteritzar per la seva alçada absoluta (quina nota és), i per seva distància o interval amb una altra nota coneguda.

NOTA IMPORTANT: En la versió actual, la dodecaphènia només fa referència a l'alçada de les notes. No al seu temps.

Una escala és un subconjunt de les 12 notes d'una octava.

Un cop seleccionada una escala, una melodia és, en general, una seqüència de notes d'aquesta escala. Vist a l'inrevés, el conjunt de les notes que apareixen en una melodia determinen, generalment, quina escala estem fent servir (encara que no utilitzem totes les notes d'aquella escala).

Sobre aquesta escala Audio: pentatonicaMenor podem fer, per exemple, aquesta melodia Audio:cançoPentatonica.

Quan toquem simultàniament més de dos notes, direm que estem tocant un acord Audio:exemplesAcords. Els acords es diferencien els uns dels altres pels intervals entre les notes que els constitueixen. Simplificant, existeixen acords de 3 notes Audio:triadaDeMajor, en la música clàssica i la música popular, i acords de 4 o més notes en el Jazz i els seus derivats Audio:quatriadaDe7Major.

En un acord, es poden tocar totes les notes simultàniament, o una després de l'altra (arpegis) Audio:arpegiDe7Major.

Els acords defineixen l'estructura harmònica d'una composició amb diverses veus. Si pensem en les 4 veus d'una coral, per exemple, els acords estan relacionats amb quina nota està cantant cada veu en un moment determinat. La guitarra és un instrument harmònic per excel·lencia. Quan "rasquem" simultàniament les cordes de la guitarra, la distància entre els diferents sons indica quin acord estem tocant.


El xilòfon dodecaphènic

Colors-i-xilofon 090 diatonica.JPG

El xilòfon de la figura és l'instrument bàsic per a l'aprenentatge de la música des de la perspectiva de la dodecaphènia.

En un xilòfon dodecaphènic, totes les tecles estan a la mateixa distància (o interval sonor) amb les tecles veïnes. Escolta'l aquest interval quan és ascendent audio:interval1asc, i quan és descendent audio:interval1des. Tradicionalment, aquest interval s'anomena semitò, i el trobem també entre els trasts consecutius d'una guitarra.

Aïlladament, cada tecla concreta (l'alçada absoluta) s'identifica per la seva posició en el xilòfon, i pel seu color. Dotze tecles més amunt (dotze semitons més amunt), els colors es repeteixen. Escolta com sonen dos notes del mateix color en interval ascendent audio:interval12asc, i descendent audio:interval12des. No trobes que s'assemblen? De fet es diu que són la mateixa nota, però desplaçada una octava. Així doncs l'interval de 12 tecles (12 semitons) es diu octava.

Si toquem successivament totes les notes d'una octava, fins a repetir la primera, sentirem aquesta seqüència audio:cromaticaasc, i si hi fem en ordre descendent sentirem aquesta [audio:cromaticadesc]]. Tradicionalment, aquesta seqüència es diu escala cromàtica (d'aquí els colors del xilòfon).

Com en el cas del xilòfon, la major part de la música occidental parteix de dos axiomes: l'octava i el semitò que, conjuntament, construeixen l'escala cromàtica. Qualsevol escala tradicional és un subconjunt de tecles de l'escala cromàtica.

Com es veu a la figura, les tecles d'aquest xilòfon es poden fer lliscar endavant i endarrere per seleccionar quines notes volem utilitzar en una melodia donada. En aquest cas, les notes que estan seleccionades configuren l'escala següent, que en ordre ascendent sona així audio:diatonicaasc, i en ordre descendent sona així audio:diatonicadesc). Aquesta escala, que de ben segur coneixes, s'anomena tradicionalment escala major. Si la toquem començant per la tecla vermella audio:diatonicaDoascdes, tenim l'escala de Do major, que correspon a les tecles blanques d'un piano.

El nombre d'intervals possibles en una octava són tretze. Des del 0, o unisò (l'interval des d'una tecla a si mateixa), fins al 12, o octava (l'interval des d'una tecla fins a la següent del mateix color). La manera de mesurar intervals en el xilòfon és comptar tecles, però cal anar amb compte a comptar a partir de 0, com en el "Joc de la Oca". Si ho fem així, és possible sumar intervals: un interval de 3 més un interval de 4 és un interval de 7: 3+4=7 audio:a3mesa4sonaset. Els intervals descendents els podem indicar com intervals negatius: -3+(-4)=-7 audio:d4mesd3sondset.

Interval (nombre de tecles o semitons) Ascendent Descendent
0 audio:interval0asc audio:interval0des
1 audio:interval1asc audio:interval1des
2 audio:interval2asc audio:interval2des
3 audio:interval3asc audio:interval3des
4 audio:interval4asc audio:interval4des
5 audio:interval5asc audio:interval5des
6 audio:interval6asc audio:interval6des
7 audio:interval7asc audio:interval7des
8 audio:interval8asc audio:interval8des
9 audio:interval9asc audio:interval9des
10 audio:interval10asc audio:interval0des
11 audio:interval11asc audio:interval11des
12 audio:interval12asc audio:interval12des

Ronaldinho.jpeg

A la figura, Ronaldinho, el Mozart del futbol, celebra un gol amb el símbol de l'interval 4.


Les dimensions simbòlico-sensorials de la música

Tetraedre.JPG

Les dimensions de la percepció musical es poden representar mitjançant els eixos interiors d'un tetraedre.

  • El cor o centre del tetraedre (boleta groga) correspon a la intenció/percepció musical. Allò que "sona" dins el cap quan toquem o cantem. Allò que "volem" tocar o cantar, la intenció. El so que percebem quan escoltem. És la idea o concepció platònica de la nota o melodia. És el seu significat.
  • La boleta blanca de la figura representa la dimensió acústica. El so pròpiament dit. Silenci, ritme, sonoritat, alçada, timbre, volum sonor, etc.
  • La boleta roja correspon a la imatge i la visió. La imatge del teclat d'un piano, o els símbols gràfics associats al llenguatge musical (partitura, etc).
  • La boleta blava representa el gest. En qualsevol instrument (inclosa la veu), l'articulació del so es realitza mitjançant un gest. Mans, braços, peus, tracte vocal... També hi ha símbols gestuals associats al llenguatge musical, per al seguiment del ritme, o de les notes.
  • La boleta verda representa la part simbòlica de la representació musical. Els noms de les notes, el pentagrama, les abstraccions de la teoria musical, etc.

Així una nota o melodia es pot identificar per qualsevol dels cinc elements anteriors: per la seva intenció/percepció; per les característiques del so; per mitjà d'alguna representació visual (p.ex.,la seva posició en un teclat o la seva representació en una partitura); per un gest (p.ex., el gest que cal fer per tocar-la en un instrument determinat); o per un nom.

De totes aquestes opcions, la verdadera manifestació d'una nota o melodia és la intenció/percepció interna del l'intèrpret/oïent, el seu significat. Però es tracta d'una dimensió interna, subjectiva, no contrastable directament.

Es important remarcar que, d'una manera o altra, aquesta capacitat de "sentir" música dins el cap la tenim totxs. Ja que altrament no podríem ni parlar, ni cantar mínimament, ni identificar una cançó.

En la metodologia tradicional predomina la identificació de les notes pel seu nom. Això implica involucrar l'hemisferi esquerra, que fa més lent el procés, i genera problemes de polisèmia i homonimia.

Com hem dit, l'objectiu de la dodecaphènia és relacionar directament la intenció amb el so generat, i la percepció amb el so escoltat.

El so es produeix aplicant un gest a l'instrument i, en alguns casos (com ara el piano), la disposició visual de l'instrument és molt útil per identificar la tecla que cal tocar (hi ha instruments, com el violoncel o el saxo, en els quals les tecles o estan a la vista). L'automatització del gest significa saber quin gest cal fer per a tocar el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà un gest determinat abans de fer-lo. De manera similar, l'automatització visual consisteix en saber visualment quina tecla tocar per obtenir el so que tenim intenció de tocar, i saber com sonarà una tecla-visual abans de tocar-la.

Aleshores, llegir una partitura consisteix en saber com sonaran les notes que hi ha escrites, i escriure una partitura consisteix en saber on cal escriure les notes que tenim intenció de transcriure.

Però cal aconseguir que tot això es produeixi automàticament sense haver de pensar, de la mateixa manera que automatitzem anar en bicicleta.

Suposem el cas concret de tocar una nota aïllada al piano. Posem que tenim un so al cap (Hmmmmm!), te l'imagines? Aquest és el so que volem aconseguir (la intenció). Ara mirem la tecla que creiem que produirà aquest so (la visió). Ara toquem la tecla (el gest). El martell del piano sobre la corda produeix unes vibracions acústiques (el so), que nosaltres sentim (la percepció de la nota que hem tocat). Aleshores ens preguntem, coincideixen la percepció i la intenció? En cas afirmatiu l'hem encertat i, si no, provem amb una altra tecla (això és el que fem quan volem "treure" una cançó).

Un cop encertada la nota que volíem tocar o cantar, la pregunta és: "necessitem realment conèixer-ne el seu nom (el símbol)?" La resposta és que no, que no cal. I en tot cas, si ho fem, el nom és l'última cosa que cal saber. Per a les persones més verbals posar noms a les notes o a les tecles és útil a curt termini, però fa el procés més lent i genera problemes a la llarga. De tal manera que la dodecaphènia recomana evitar fer servir noms.

La clau per cantar afinat és posar atenció i escoltar-nos a nosaltrxs mateixxs (percepció). L'oïda verifica que el que sona coincideix amb el que volíem fer sonar (intenció), i el sistema fonador corregeix l'entonació de manera automàtica (bé, l'automatisme es va adquirint, i l'afinació millora amb la pràctica). Sense aquesta realimentació entre l'oïda i la intenció, sense sentir-nos, és impossible afinar. Per això els/les cantants es queixen quan l'equip de so no els permet sentir-se.

Aquest procés, verificar d'oïda que el que toques és el que vols que soni, és la base per una aproximació intuitiva a la interpretació musical. Tocar sense haver de saber quines notes toques, de la mateixa manera que ho fem quan cantem. Tocar sense necessitat de "saber música".


NOTA: Els colors de les boletes en aquesta figura no tenen cap relació amb la correspondència que es mostra, més endavant, entre colors i notes. Els colors del tetraedre es descriuen a El tetraedre de les emocions xineses.


La dimensió platònica: la intenció/percepció de la nota o melodia

Fent analogia amb el llenguatge parlat, les notes musicals són l'alfabet, i les melodies són les frases. Quan sentim una melodia, cada nota desperta noves sensacions en nosaltres, fins que es completa la frase. El significat d'una melodia són totes les sensacions que produeix en nosaltres: les emocions que sentim, com alegria o melangia; les imatges que ens evoca; els gestos que ens provoca, com ara seguir el ritme amb el peu o ballar; els records que ens evoca, etc. Això vol dir que, encara que no "sapiguem música", quan sentim una melodia estem percebent cada nota. Encara que sigui de manera subconscient, estem identificant o reconeixent les notes.

Quan volem cantar o tocar, el significat d'una melodia són les sensacions que volem expressar i transmetre. Encara que toquem o cantem de manera intuitiva, tenim una intuïció subconscient de les notes que formen la melodia. Per cada nota, tenim una intenció sonora.

Pel que fa a l'alçada i l'interval entre notes aïllades, tenim intenció/percepció absoluta de notes concretes, i tenim intenció/percepció dels intervals entre notes. Això és així encara que no sapiguem de quina nota o interval es tracta.

La majoria de les persones només poden endevinar una nota concreta si abans han escoltat una nota de referència, i d'altres persones, poques, poden saber quina nota sona al "primer toc" Oïda relativa i oïda absoluta.

La intenció/percepció d'una nota es manifesta com un so intern, dins de la ment. Es important tenir en compte que aquest so no es produeix de la mateixa en totes les persones. Aproximadament un 50% de les persones enquestades és capaç de sentir música dins del seu cap. És com si tinguessin un reproductor de CDs intern, que els permet escoltar la música com en una gravació, i poden sentir diverses notes o instruments alhora. En canvi, la resta de les persones, quan "pensen" en una melodia, el que fan és imaginar-la, com si l'estiguessin cantant en veu baixa, però sense arribar a activar les cordes vocals. I d'aquesta manera, igual que passa quan cantem en veu alta, només poden imaginar una veu al mateix temps. Per a més detalls vegeu Visió i audició internes.

Com hem dit, la intenció/percepció és la representació principal, però és subjectiva.

La memòria musical, de melodies o seqüències d'acords, es produeix també en aquesta dimensió.

La dimensió auditiva: freqüència absoluta i relativa

La dimensió auditiva és la física de la música. El so pròpiament dit. És el medi de transmissió de la música per excel·lència.

El so es basa en les vibracions de l'aire. El so arriba a la ment a través de l'oïda, i es genera per mitjà de l'aparell fonador (quan cantem), o per aplicació d'un gest a un instrument que vibra. El so es pot transmetre i desar també mitjançant dispositius electrònics, traduint les vibracions de l'aire en vibracions elèctriques i viceversa. Com també es pot generar so electrònic amb sintetitzadors o algorismes.

L'alçada d'una nota es correspon amb la freqüència (absoluta) de vibració de l'aire. Quan més ràpida la vibració, més alta la freqüència i més aguda és la nota. taula: frequencies cromatica

Físicament, l'interval entre dos notes ve donat pel quocient de les seves freqüències, o freqüència relativa. Així per exemple, si la freqüència d'una nota és el doble de la d'una altra, direm que l'interval entre les dos freqüències és d'una octava. De fet, aquesta és la definició acústica d'octava. L'octava és l'interval que resulta de dividir en dos la llargària d'una corda (de guitarra, p.ex.). Pel seu fonament físic, a part de l'unisò (una nota amb si mateixa), l'octava és l'interval més senzill i natural de tots.

Altres característiques del so són el timbre, que ens permet distingir un instrument de l'altre, i el volum sonor (la intensitat de la vibració).

El temps d'una nota es correspon amb l'inici i el final del so.

El so és el medi de transmissió musical per excel·lència. En transmissió, l'objectiu és emetre el so que tenim intenció d'emetre. I en recepció, percebre adequadament el so que sentim.


La dimensió visual: color i forma

ColorsMix.jpgAudio:CromaticaDoOctavaOberta

La figura anterior mostra els colors escollits per a les dotze notes d'una octava en la dodecaphènia. Els colors estan extrets, aproximadament, de l'espectre de la llum. Són els colors de l'arc de Sant Martí, repartits en 12 bandes. A l'article De quin color són les notes? s'explica l'origen d'aquesta elecció.

La figura següent mostra com els 12 colors es repeteixen cíclicament a cada octava. Fitxer:ColorsMetalofonAudio:Cromatica2OctavesSolASol

En termes visuals, l'alçada absoluta d'una nota s'identifica per un color, i per la seva posició en la sèrie. Així, la nota vermella està en la primera posició de la primera figura.

Ara l'interval entre dos notes és la relació entre les longituds d'ona dels colors que les representen. Si ve aquesta afirmació és aproximadament certa, no resulta molt pràctica ja que, en el cas del color, no tenim la capacitat de "percebre intervals colòrics" (si això és una capacitat que algú té o que es pot adquirir, està per veure).

En la dimensió visual, l'interval es manifesta aleshores per la distància gràfica entre les dos notes, és a dir, pel nombre de bandes de color que les separen (pel nombre de posicions).

La distància entre dos notes és molt fàcil d'apreciar per a intervals petits, però per a intervals grans és més difícil.

Donada la ciclicitat de l'octava, també podem distribuir les 12 notes d'acord amb les 12 hores del rellotge, que és un model visual amb el que estem molt familiaritzat/des. Si posem el vermell a dalt (a les 12, o el que és el mateix, a les 0), tenim Fitxer:ColorsRellotgeAudio:CromaticaDoOctavaOberta

Aquesta disposició ens permet veure amb igual facilitat els intervals petits (3 posicions, de les 12 a les 3h), i els grans (9 posicions, de les 12 a les 9). L'alçada absoluta ara es representa per l'"hora" i pel color, i l'interval és l'angle o "interval horari" (les "hores" que passen d'una nota a l'altra).

Si a més volem representar més d'una octava, podem fer servir una diagrama en espiral. Si girem com les agulles del rellotge i cap enfora, les notes són cada vegada més agudes. Fitxer:ColorsEspiralEnforaAudio:Cromatica2OctavesSolASol


Fitxer:TeclatPianoAmbIntervalsIrregulars La disposició de les tecles d'un piano no és "dodecaphènica". Les tecles blanques i negres estan intercalades de manera irregular, seguint l'escala de Do, i la percepció del teclat que aquesta disposició indueix no es correspon amb la percepció auditiva. Si polsem les 7 tecles blanques obtenim l'escala de Do major audio:teclesBlanques, i si polsem les 5 negres obtenim l'escala "xina" (pentatònica) audio:teclesNegres.

Així, l'interval entre dos tecles blanques consecutives no és regular (a vegades és 1 i a vegades és 2), i això fa que l'oïda i la vista no vagin d'acord. Les tecles blanques del piano "diuen mentides".

Fitxer:TeclatFonsPianoIntervalsRegulars Si mirem al fons del teclat, en canvi, on les blanques són més primes i s'intercalen amb les negres, ara sí que l'interval entre dos tecles és sempre d'un semitò. La disposició al fons és dodecaphènica, igual que, si obrim la tapa, ho són les cordes i els martells.

MartellsPianoAcordPerfecteMajor.JPG Si toquem més d'una tecla alhora, la posició dels martells mostra el patró que estem tocant, els intervals verdaders entre les notes que estem tocant.


En el cas de la representació visual de la música, els objectius són saber quina posició-nota del dibuix es correspon amb la nota que tenim intenció de tocar, i percebre mentalment la nota que sonarà quan assenyalem un posició-nota del dibuix.


La dimensió kinestèsica, el gest: posició i moviment

GestAcordPerfecteMajor.JPG

Depenent de l'instrument, el gest el fem amb unes parts del cos o unes altres: els dits per un teclat, o els òrgans fonadors de la glòtis per cantar. El gest o posició que fem en cada cas és el que identifica una nota concreta, la seva alçada. L'interval entre dos notes, aleshores, es correspon amb un canvi de gest, un moviment. La majoria d'instruments no són homogènis i un mateix interval a alçades diferents correspon a moviments diferents.

En el cas d'un teclat dodecaphènic, la posició de la tecla determina cada nota en el teclat, i tots els intervals iguals es corresponen als mateixos salts.


En el cas del gest, els objectius són automatitzar quin gest hem de fer perqu soni la nota que tenim intenció de tocar, i percebre quina nota sonaria si fessim un gest determinat.

La dimensió simbòlica: noms i cardinals

Pel que fa a notes, la dimensió simbòlica fa referència als seus noms. En la terminologia tradicional, les tecles blanques del piano tenen nom propi (do, re, mi, fa, sol, la, si) Fitxer:NomsTeclesBlanquesAudio:teclesBlanques, però les tecles negres no. La negra que hi ha just a sobre de la tecla do s'anomena do# (do sostingut). I la tecla negra que hi ha just a sota de la tecla re s'nomena reb (re bemoll). Però do# i reb, si t'hi fixes, són la mateixa tecla!!! Així, les negres tenen dos noms, en funció de les seves veïnes. Per acabar-ho d'adobar, a les notes negres se les anomena alteracions.

El mateix passa quan escrivim o llegim notes en una partitura. Només les notes corresponents a les tecles blanques es poden escriure directament, i la resta requereixen un sostingut # o un bemoll b al davant.

Quin embolic, no? Doncs oblida-ho!

Malgrat que els noms no s'utilitzen gaire, la dodecaphènia dona la mateixa importància a qualsevol de les 12 notes, i li assigna un nom explícit a cada una, sense distinció de blanques i negres. Els noms que proposem són:

{do,de,re,ri,mi,fa,fol,sol,sa,la,li,si} i do, si acabem on haviem començat, però 12 notes més amunt audio: escala cromàtica.

Els noms de les notes són utils per referir-se a una nota concreta, però no ho són gaire per identificar intervals (cal aprendre'ls de memòria). Una alternativa és utilitzar els números cardinals per identificar cada nota. Si ens ajudem de les hores d'un rellotge, sembla que la correspondència més intuitiva és col·locar el do a les 12, i aleshores tindriem:

{0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11} i 12 audio: escala cromàtica tancada. Els intervals aleshores són fàcils de calcular: de re a fa l'interval és de 3; de si a la l'interval és -2 (descendent) Fitxer:Mapping noms notes - numeros cardinals, intervals re-fa i si-la.


El que volem automatitzar ara és quin nom té la nota que tenim intenció de tocar o cantar, i percebre com sona una nota, donat el seu nom.


Els postulats de la dodecaphènia

Els postulats de la dodecaphènia són:

  • Si conec les 12 notes de l'octava i els 13 intervals, ja conec totes les escales i acords, ja que qualsevol escala o acord és un subconjunt de les 12 notes.
  • Sense canviar els conceptes de l'estructura musical, la dodecaphènia simplifica molt la teoria musical, simplement pel fet de mesurar els intervals pel nombre de semitons (per la distància en tecles al xilòfon).
  • La dodecaphènia busca maneres d'aconseguir que els instruments siguin consistents sensorialment, en el sentit de que a distàncies gràfiques o gestuals iguals els corresponguin intervals sonors iguals. Aleshores, l'aprenentatge de la música és més immediat i eficient.
  • La disposició gràfica de la partitura dodecaphènica busca la màxima similitud amb l'instrument de base (el xilòfon). D'aquesta manera, llegir i escriure a la partitura és pràcticament equivalent a tocar el xilòfon.

Representacions gràfiques de les notes

El cercle cromàtic/musical: 12 hores, 12 notes

El cercle cromàtic/musical consisteix en disposar les 12 notes en un cercle, com un rellotge. La correspondència més intuitiva és posar la nota do a les 12 (les 0), i avançar en el sentit de les agulles del rellotge cap a notes més agudes, com en el cercle exterior de la figura.

CercleVirtual.png

En el cercle cromàtic, l'alçada de la nota es representa pel color i la posició angular (l'hora del rellotge). L'interval en hores es correspon a l'interal en semitons.

Per tal de completar varies octaves, l'evolució natural del cercle cromàtic (i la disposició natural de les notes, en definitiva) és l'espiral. Al final d'aquest article es presenta el Dodecaphènium :-), un instrument espiral que recull bona part de les idees d'aquest projecte.



El dodecaphènium: disposició de les notes en espiral


La música escrita. La partitura dodecaphènica


Aprenentatge del llenguatge musical des de la perspectiva de la dodecaphènia

Reconèixer i tocar (o cantar)

Els dos objectius bàsics d'aquesta proposta són reconèixer (o percebre) i tocar (o generar) música de manera automàtica. Això es pot aconseguir espontàniament, intuitivament, sense formació reglada, com en els orígens del jazz, en la música flamenca, i en tants gèneres populars. O també es pot aconseguir aprenent l'estructura i el llenguatge musicals, i automatitzant-ne els processos, sempre i quan els objectius següents es formulin explícitament:

  • Objectiu: Percebre o reconèixer el que sentim. Automatitzar la identificació de notes, melodies i harmonia, encara que sigui intuïtivament (encara que no sapiguem descriure'n l'estructura). Si és possible, una manera de verificar si la percepció és correcta és reproduir (cantant o tocant) el que hem sentit.
  • Objectiu: Cantar o tocar directament a partir de la intenció (cantar o tocar el que "sentim" al cap), automàticament. Tocar la nota que "vull" tocar. Tant se val si és una melodia que sabem de memòria, com si estem improvisant, com si estem "cantant" una partitura (veure més avall que significa "cantar una partitura"). Pot ser útil cantar mentalment o em veu alta cada nota que anem a tocar.

Lectura i escriptura

Si a més volem llegir i escriure partitures, com hem vist anteriorment amb el dodecagrama, la proposta de la dodecaphènia és utilitzar formats de notació musical que tinguin la mateixa estructura gràfica/gestual que les tecles dels instruments (com p.ex., el xilòfon dodecaphènic). En aquest cas (i obviant aquí la notació del ritme):

  • Objectiu: Escriure en una partitura dodecaphènica de manera automàtica, de la mateixa manera que, a l'apartat anterior, toquem en un instrument dodecaphènic. És a dir, endevinar a quina posició de la partitura correspon la nota que tenim intenció de tocar (com si les bandes de la partitura, fossin les tecles de l'instrument. També podem utilitzar una aplicació informàtica que ens permeti editar les notes i, al mateix temps, sentir com sonen (en construcció).
  • Objectiu: Llegir una partitura percebent amb l'oïde interior com sonarà cada nota, quina nota sonarà per cada posició de la partitura. És equivalent a anar senyalant i cantant les tecles d'un instrument dodecaphènic, sense tocar-les. Si volem, podem cantar cada nota en veu alta. D'aquí el terme "cantar" una partitura. Això es pot fer sense necessitat de saber els noms de les notes!

Quan toquem una partitura (llegim la partitura i toquem un instrument), cal evitar automatitzar el pas entre la lectura-gràfica i el gest, perquè ens saltariem el pas per la intenció musical (el que sol passar aleshores és que ens recolzem en la memòria muscular, i després s'oblida).

Comprensió de l'estructura musical

Fins aquí els quatre objectius anteriors es poden treballar de manera intuitiva. Si, a més, volem aprendre les estructures musicals, cal que a més de percebre de manera intuitiva, identifiquem també l'estructura musical del que sentim, o que la nostra intenció sigui explicita en quant a l'estructura musical que volem emetre. Així:

  • Objectiu: Identificar les estructures musicals que sentim.
  • Objectiu: Posar intenció a les estructures musicals que generem (toquem o cantem).

Aprenentatge de les estructures musical seguin el cicle: reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre

En els apartats següents parlarem de què són i com aprendre les diferents estructures musicals. El que proposa la dodecaphènia és aprendre cada una d'aquestes estructures aplicant, cíclicament, cada una de les activitats anteriors (reconèixer, tocar, escriure, llegir i comprendre).

Si, per exemple, ens proposem aprendre un interval de 3 semitons (3 tecles), primer n'escoltarem uns quants, després "improvitzarem" petites frases musicals en que apareixi aquest interval, després "composarem" una frase que contingui aquest interval i l'escriurem en un dodecagrama, i finalment llegirem (cantarem) petites frases que continguin l'interval de 3. Finalment, si hem comprès l'interval, serem capacxs de reconèixer-el (el sentirem i sabrem dir que és un interval de 3) i, a partir d'una nota donada, sabrem tocar o cantar un interval de 3. Arribat a aquest punt, no es tracta de fer-ho mecànicament, comptant tecles, sino a nivell d'intenció, cantant-lo interiorment (a partir d'aquí el podem tocar o cantar en veu alta).

I així per cada estructura que volguem aprendre.

Aprenentatge de les estructures musicals bàsiques

Inventari d'estructures musicals

Prenent el xilòfon dodecaphènic com a referència, les estructures musicals bàsiques són les següents:

  • Nota aïllada. Una tecla qualsevol del xilòfon.
  • Interval: dos notes succesives (ascendents o descendents) o simultànies. Distància entre dos tecles del xilòfon.
  • Escala: és un subconjunt de notes (típicament de 5, 7 o 12 notes per octava). L'escala cromàtica inclou totes les escales possibles.
  • Melodia: seqüència de notes amb musicalitat. Si agafem les tecles del xilòfon corresponets a una escala donada, una melodia és una seqüència musical basada en aquestes notes. A vegades en una mateixa melodia es produeixen canvis d'escala.
  • Acord: són 3 o més notes tocades simultàniament, amb una estructura intervàlica concreta (els intervals entre les diferents notes d'un tipus d'acord donat estan preestablerts per la tradició musical). L'ordre de les notes d'un acord pot variar, i també es poden tocar seqüencialment, una darrera l'altra (en el darrer cas no es diuen acords sino arpegis). Els acords defineixen l'harmonia d'una frase musical, i la melodia (o melodies de les diferents veus), solen ser coherents amb l'harmonia.
  • Progressió d'acords: és una seqüència d'acords. Moltes cançons utilitzen les mateixes progressions (p.ex.,les cançons "Paf era un drac magic", "Canon de Pachelbel" i "Ningú m'ho ha preguntat però fa bon dia", utilitzen la mateixa progressió). Simplificant, la melodia segueix harmònicament la progressió d'acords.

L'ordre que hem utilitzat es basa, més o menys, en la complexitat de les diferents estructures. Però això no vol dir que s'hagin d'aprendre una darrera l'altra. Al contrari, l'oïda és capaç d'identificar cada una d'elles sense necessitat d'identificar la seva composició. La progressió és necessària per a l'aprenentatge de cada una de les estructures (aprendre cada vegada més intervals, o reconeixer cada vegada noves progressions d'acords).

  • Objectiu: Aprendre progressivament i en paral·lel les diferents estructures descrites.
Notes aïllades

Les notes aïllades són els elements que es combinen per formar estructures.

Només la gent que tenen la capacitat d'[Oida Absoluta|oïda absoluta] poden identificar una nota aïlladament. Diuen que la oïda absoluta es pot adquirir, però no sé com :-).

La resta de les persones necessitem una nota de referència i, a partir d'aquesta, identifiquem la resta de notes ja sigui per la distància amb una altra (interval), o pel seu context en una estructura musical, és a dir, per la seva posició en una escala o acord (de fet, l'interval és la posició de la nota dins l'escala cromàtica, relativa a una nota de referència). L'altre recurs, com que les notes es repeteixen, és associar directament algunes notes amb les tecles corresponents. El millor és utilitzar tots els recursos simultàniament, fins que s'assoleixi l'objectiu de reconèixer i produir notes intuïtivament que s'esmenta a Reconèixer i tocar (o cantar) qualsevol nota.


NOTA: La part analítica no és imprescindible per seguir el text, però no es complicada i facilita l'anàlisi aritmètica de les estructures. Analíticament, com hem vist anteriorment les notes es poden númerar per identificar-les. Una numeració típica és el sistema MIDI de música electrònica. En el sistema MIDI, la nota central del piano ("el do del mig", vermell) és el número 60. I la resta anem sumant o restant semitons. En el que ve a continuació, per expressar una seqüencia de notes podem escriure (60,64,67), 3 notes (do, mi ,sol). Fixa't que, per contraposició amb els intervals, per expressar notes absolutes utilitzem parèntesis ( , , ).

L'interval

L'interval és la distància sonora entre dos notes. L'interval és l'estructura musical bàsica.

Com hem vist, en una octava hi ha 12 notes i 13 intervals, que formen lalfabet del llenguatge musical. Els intervals poden ser ascendents, descents o simultanis. Els intervals sinverteixen quan desplacem la nota més greu una octava cap amunt, invertint l'ordre de les notes (veure taula: intervals i inversions). I els intervals es trasposen o traslladen quan fem el mateix interval, però partim d'una nota més aguda o més greu.

  • Objectiu global: Reconèixer, tocar i comprendre qualsevol interval. En aquest cas comprendre significa saber quin interval és: quants semitons, i si és ascendent, descendent o simultani.

Coneixent els 13 intervals podrem construir les escales i acords que volguem.

Per aprendre intervals de manera intuitiva el més adequat és utilitzar un teclat dodecaphènic, de tal manera que els intervals "entrin pels ulls" (o pels dits). L'inconvenient del xilòfon és que els intervals grans són poc evidents. L'instrument ideal, aleshores, seria el Dodecaphenium o el CercleCromatic.

  • Recomanació (canviar l'alçada): Els intervals s'han d'aprendre a partir de qualsevol nota de referència (no sempre la mateixa). Això es especialment important en instruments no dodecaphènics que els mateixos intervals transportats es corresponent a posicions o imatges diferents.
  • Recomanació (practicar l'escala cromàtica): l'escala cromàtica és una successió d'intervals d'un semitò. Per instruments no dodecaphènics (com la flauta), practicar l'escala cromàtica ajuda a identificar on trobarem cada nota.

Combinat amb l'estratègia anterior, també podem aprendre els intervals d'un a un. Utilitzant la disposició i mobilitat de les tecles del xilòfon dodecaphènic, escollim l'interval que volem treballar i apliquem la seqüència d'escoltar, tocar, escriure, llegir i comprendre. Per exemple, si volem treballar l'interval de 4, algunes combinacions posibles són:

  • Escollir una tecla de cada 5 [[Video:{-4,0,4}]].
  • A partir d'una tecla de referència, escollir les tecles que estan +3,+4 i +5 posicions més amunt, i també les que estan -3,-4 i -5 posicions més avall [[Video:{-5,-4,-3,0,3,4,5}]. L'objectiu aquí és discriminar l'interval correcte dels seus veïns més propers.
  • Treballar amb un interval i la seva inversió. És a dir, posar l'interval en el context de l'octava corresponent. [[Video:{0,4,8}]]
  • Aprendre intervals més grans que una octava. L'octava és l'interval de 12. L'interval de 14 és una octava més 2. Per tant 14 és la repetició del 2 una octava més amunt. És bona idea treballar conjuntament els intervals de 2 i 14, i així successivament. La disposicó del punt anterior permet aquest exercici.
  • Aprendre a distingir un interval d'un altre, fins a distingir qualsevol interval.
  • Improvitzar, aprendre i tocar melodies "dodecaphèniques" (basades en l'escala cromàtica).

Analíticament, un interval com (64,67) es pot escriure de tres maneres: - Com una parella de notes (64,67) - Com la distància de cada una d'aquestes notes respecte a una de referència R, és a dir R{d1r,d2r} o 60{4,7} a l'exemple. 60{4,7}=(64,67). Fixa't que per als intervals enlloc de parèntesis són claus { , } - O expressant els intervals en relació NO a la referència, sino en relació a la nota anterior. R{+d1r,+d21}, és a dir, 60{+4,+3} (ara els intervals s'expressen amb signe +/- i se sumen a la nota anterior). 60{+4,+3}=(64,64+3)=(64,67).

Aleshores, per transportar un interval només cal canviar la referència. Per invertir-lo, sumem 12 a la nota de baix i la movem a dalt. L'interval original i la seva inversió han de sumar 12. Des de 60{+4,+3} anem a 60{7,16} o, desplaçant la referència, 67{0,

L'escala

Sota els axiomes de la dodecaphènia (l'octava i el semitò), l'escala fonamental és l'escala cromàtica, que conté els 12 semitons de l'octava Audio:cromaticaDescAsc. La resta d'escales són subconjunts de l'escala cromàtica (en principi parlem d'escales que es repliquen a cada octava, però es podria extendre més enllà).

Estructuralment, una escala es pot descriure per l'interval entre les seves notes consecutives. Però aquests intervals no cal memoritzar-los: són un patró que es pot dibuixar i aplicar a un teclat dodecaphènic o al cercle dodecaphènic.

Una escala és el conjunt de totes les notes que s'utilitzen en una peça musical, ja sigui per extreure'n la melodia, o cada un dels acords d'una progressió d'acords. Però al llarg d'una peça també hi poden haver canvis d'escala, o notes sueltes que no pertanyen a l'escala.

Les escales es poden transportar o trasposar movent tot el patró cap amunt o cap avall. Generalment, la nota més greu s'anomena la tonalitat de l'escala. Les escales també es poden invertir, traslladant la nota més greu una octava cap amunt.

  • Objectiu final: identificar qualsevol acord o melodia com a pertanyent a l'escala cromàtica. És a dir, posar-ho tot en el context d'una única escala cromàtica.
  • Objectiu: Identificar una escala particular (menor que la cromàtica), ja sigui globalment, o identificant els intervals que la formen (la seva estructura intervàlica).
  • Improvitzar, aprendre i tocar melodies sobre l'escala que estem aprenent.
  • Aprendre l'escala pròpiament (reconèixer-la i tocar-la de manera ascendent i descendent).
  • Analitzar els intervals que formen l'escala.

Exemples d'escales i patrons associats:

  • Diatònica, canvi tonalitat, amunt i avall, les 7 inversions
  • menor Harmònica
  • menor Melòdica
  • Pentatonica, tonalitat, inversions major i menor
  • De blues
  • del hang
  • de tons
  • cada 3
  • cada 4



         Dalai Lama.jpg.