Per què és tan difícil aprendre el llenguatge musical en la notació tradicional

De dodecaphenia
La revisió el 13:54, 14 maig 2013 per Grog (discussió | contribucions)
(dif) ← Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova → (dif)
Salta a la navegació Salta a la cerca

EN CONSTRUCCIÓ

  • En la notació tradicional els noms de les notes, la disposició de les tecles en els instruments i les partitures estan en l'escala diatonica de Do. Això té dos implicacions.
    • D'una banda, l'ordre de les notes es descriu segons els graus de l'escala (escala de Do Major, p.ex.) i aquests graus no respecten les distàncies intervàliques. Això fa que la identificació de cada nota sigui simbòlica i no sensorial, i que els intervals entre dos notes s'hagin de determinar "pensant" (en la disposició dodecaphènica els intervals es "veuen" a simple vista).
    • D'altra banda, les 5 notes que no apareixen a l'escala diatònica s'anomenen "alteracions" (les negres del piano) i tenen un rol aparentment subaltern. Això dificulta molt el canvi de tonalitat, que també es fa habitualment "pensant" quines alteracions apareixen a l'armadura (en la notació dodecaphènica, la transposició és simplement una traslació. Si ens basem en l'escala cromàtica, determinar una escala diatònica és simplement no fer servir 5 notes, segons la tonalitat).
  • En la notació tradicional els intervals s'anomenen, com hem dit, segons els graus de l'escala. Amb l'agreujant que es conta la primera i la darrera nota de l'interval, de manera que no es pot fer aritmètica d'intervals (una tercera més una tercera no és una sexta). Això vol dir que els noms dels intervals són símbols, són conceptes que cal traduir a la seva realitat fisica en cada casa. En canvi, si per cada interval indiquessim sempre explícitament el nombre de semitons que el conforme, tindriem una representació senzilla i una aritmètica d'intervals. La dodecaphènia aporta eïntes per tractar els intervals d'aquesta manera (el cercle cromàtic, etc). El que acabem de dir aplica a intervals, escales i acords.
  • A causa del que acabem de dir, en la notació tradicional qualsevol estructura musical (melodia, acord) té dotze noms, si es vol interpretar en les 12 tonalitats possibles. La dodecaphènia fer servir les estructures (intervàliques) i no dir els noms de les notes (alternativament, utilitzar el do-mòbil).
  • En la metodologia tradicional la lectura i la teoria musical es treballen sovint per davant del reconeixement auditiu i la capacitat de cantar o tocar. Això fa passar lo simbòlic davant de lo sensorial i dificulta a molt gent l'aprenentatge. En general, no es treballa l'associació entre la tecla i el so, i el que està escrit i el so. L'objectiu principal de la dodecaphènia és ser capaç de tocar el que tenim intenció de tocar, com ho fem quan cantem.